Anem per feina

Després del desconcert provocat pels resultats de les eleccions del 25-N, el país sembla haver entrat en una dinàmica negativa, com si hagués comprat sense esperit crític el discurs espanyol que vincula el retrocés de CiU amb un suposat fracàs del sobiranisme.

L'alegria i il·lusió post-11-S semblen haver-se transformat en preocupació i temor. Sort que encara hi ha qui es mira les coses fredament i ens torna a la realitat. El New York Times recordava fa un parell de dies que el nou Parlament tindrà 107 diputats a favor del dret a
decidir, sobre 135.

No ens podem adormir, hem de fixar la data i el procediment del referèndum com més aviat millor. Per dues raons de pes. Una: la sortida de la crisi depèn de la recuperació dels milers de milions d'euros de dèficit fiscal, perquè l'Estat ens escanyarà més i més. Només amb un control total del nostre esforç fiscal podrem sortir del pou,
i no podem esperar.

La segona raó és més fosca. A Brussel·les i a Madrid ja descompten que una intervenció a la italiana és qüestió de mesos, de pocs mesos. El fracàs absolut de totes les mesures de Rajoy per fer front a la crisi és evident. L'atur i el dèficit continuen creixent, no hi ha cap senyal de recuperació econòmica, i cada cop pren més forma la possibilitat de reemplaçar Rajoy i el seu gabinet per un govern de tècnics com el de Monti a Itàlia.

El PP sap que està jugant en temps de descompte, i per això ha decidit prémer l'accelerador d'aquelles reformes que considera fonamentals, com la de l'educació i el buidatge de competències autonòmiques. Això explicaria la moguda del ministre Wert. Ells també
tenen pressa.

En aquest escenari, més val que anem per feina. Si una intervenció d'Espanya arriba abans que fixem una data i les regles del joc per convocar el referèndum, ho tindrem molt més complicat per negociar amb un grup de gestors de caràcter tècnic controlats per Berlín i Brussel·les. O potser no.