Berlusconi

El fet que el senyor Silvio Berlusconi hagi anunciat el seu retorn a la política electoral italiana (de la política a seques no n'ha marxat mai) no és pas una notícia que, en aquest moment de la pintoresca història de la humanitat, hagi de causar una sorpresa excessiva. A tot estirar un discret arrufament de nas producte del fàstic o una aixecada de cella irònica i un lleuger moviment del cap a dreta i esquerra, resignat. Poca cosa més. Només la candidesa pot provocar l'escandalització de l'oient o la protesta enèrgica.

No cal esverar-se pel fet que torni Berlusconi. De polítics creguts fins a la pèrdua del sentit del ridícul i d'estadistes amb una megalomania incompatible amb la decència ètica, el món n'és ple des de fa segles. No sembla pas que aquest tipus d'individus prepotents i cínics (“Torno amb tristesa al servei públic”, té la barra de dir el salvapàtries engominat) hagi entrat en la llarga llista d'espècies en perill d'extinció. Quina fauna.

El problema del cas, doncs, no és pas que Il Cavaliere hi torni, sinó el temor que entre els seus compatriotes hi hagi prou incauts perquè torni a guanyar. La pedra del populisme i la corrupció asfalta des de fa temps el camí de la política italiana per tal que l'electorat, una vegada i una altra, hi vagi ensopegant. Si apliquem el vell adagi que afirma que tots els pobles tenen els governants que es mereixen, els italians deuen estar entre els que surten més malparats. Ep, descomptant els catalans, que fa segles que ens entestem a votar els presidents del país veí per tal que ens mortifiquin. Però això és un altre cas.