En defensa pròpia

L'edició crítica d'En defensa pròpia (Eumo Editorial) de Jacint Verdaguer, publicada per Lluïsa Plans i Girabal, és un treball seriós, rigorós i científic. És, possiblement, l'estudi definitiu sobre el drama i la tragèdia que visqué mossèn Cinto arran de perdre el favor dels poders econòmics, eclesiàstics i socials del moment. El foc amic el va destruir fins al punt que no li quedà altra sortida que defensar-se públicament en un tema que ell considerava de justícia i de consciència. En presentar el llibre a la sala del Vigatà, al Palau Moja, molt a prop de la capella on Verdaguer celebrà molts anys missa per als marquesos de Comillas, començava dient que som davant d'un cas trist i alhora revelador com el que sovint ha fet el nostre país amb els seus homes de lletres, poetes i lliurepensadors.

Verdaguer, malgrat ell mateix, inaugura un periodisme de combat, modern i audaç, en defensar-se d'unes acusacions imprecises, mai del tot aclarides, però que l'apartaren de les seves amistats i relacions barcelonines, el confinaren a la Gleva i el feren sospitós en els ambients ben pensants de Barcelona, el privaren de celebrar missa durant dos anys i el convertiren en una persona desprotegida. Li quedava la paraula, l'escriptura, la poesia i el reconeixement d'un poble que començava a recitar i a cantar els seus poemes. S'ha dit que hi pot haver analogies amb el cas Dreyfuss de França, on un escriptor com Émile Zola va crear un gran rebombori en publicar al diari l'Aurore el seu cèlebre article J'accuse en contra dels tribunals que condemnaren el capità jueu d'haver traït la pàtria. La ploma de Zola fou la primera estocada forta contra l'antisemitisme a França a finals del segle XIX i també l'eina perquè el capità Dreyfuss recuperés la llibertat.

Eren temps en què el periodisme de consciència o de defensa de causes justes era freqüent arreu d'Europa. És el que feu John Henry Newman des d'Oxford davant dels representants més qualificats de l'Església anglicana que li retreien el fet que s'atansés i finalment es convertís al catolicisme malgrat els atacs dels que havien estat els seus companys intel·lectuals a la universitat, on va promoure precisament el Moviment d'Oxford utilitzant la raó per defensar les seves conviccions. El mateix es podria dir, uns anys després, de Joan Maragall, en un cas de menys dimensió, però igualment significatiu, quan no es publiquen dos dels seus més cèlebres articles, curts i clars, com la Ciutat del perdó i l'Església cremada, arran dels fets de la Setmana Tràgica del 2009.

Ens diu la doctora Plans en el seu prefaci com sorprengué la societat catalana, desconeixedora de la situació personal del seu poeta, en llegir articles titulats Un sacerdot calumniat, en què exposava les circumstàncies que l'havien conduït a la trista situació de veure's privat de celebrar la missa i, per això, enfrontat al seu bisbe.

Què havia empès un home d'església a recórrer a la premsa progressista per denunciar una difícil situació personal? S'ha dit que malgrat les recerques i publicacions, el cas Verdaguer té punts foscos que encara no s'han aclarit. Potser sí. Però llegint l'edició crítica de Lluïsa Plans, els dubtes es van esvaint i s'arriba a la conclusió que els que havien estat els seus grans protectors, amics i admiradors el deixaren caure per raons econòmiques, per enveges i per un concepte d'autoritat sobre les consciències en aquells temps força freqüents.

Els escrits que Verdaguer publicà a la premsa de Barcelona els anys 1895 i 1897 constitueixen una fita cabdal del periodisme català i, de retruc, de la prosa catalana contemporània. En paraules de Josep Maria Casasús, “representen la primera gran manifestació, en l'àmbit de les cultures romàniques, de l'esclat dels grans debats periodístics, de les llargues polèmiques de finals de segle sobre qüestions de justícia i de moral”. Verdaguer cau en desgràcia davant del marquès de Comillas i a continuació és menystingut, perseguit i calumniat per persones d'església com ara el bisbe Morgades de Vic i dos dels seus cosins, Narcís Verdaguer i Callís i Joan Güell. Molts dels problemes de Verdaguer vingueren del fet de disposar de força diners perquè era almoiner del marquès de Comillas. Els rics sovint han deixat caure els seus protegits per raons complexes. Ha viatjat amb ells per Europa i ha estat el capellà de la companyia Transmediterrània travessant l'Atlàntic força vegades. En l'últim paràgraf de l'article onzè, el que tanca la sèrie, l'autora ens diu que és una lliçó magistral de síntesi, que ha anat desgranant al llarg d'un mes d'aportacions periodístiques polèmiques a publicacions barcelonines. Comença amb una exclamació de justícia que utilitza com a sinònim de dret i llibertat que havia reclamat en el comunicat, la primera aportació que publica a El Noticiero Universal i que remet a tots els temes dels articles d'En defensa pròpia: confinament a la Gleva, la tornada per lliure a Barcelona, la premsa corrupta, la traïció dels amics, la política i els diners.

Per acabar diu la causa de la seva fortalesa: la Divina Providència, que aixeca de terra el caigut, trau el pobre de la fanguera i sobre les tenebres de la impostura i la difamació fa resplendir el sol de la justícia. En els articles de Verdaguer batega el plany del sacerdot trencat de dolor per la missa perduda i la revolta de l'home que ha perdut la seva llibertat. Quina és la força de Verdaguer? La veritat, la paraula i el poble. Una veritat que s'ha d'obrir pas enmig de les calúmnies, les persecucions i les murmuracions. És especialment significatiu quan Verdaguer diu que no accepta anar detingut per policies que li envia l'autoritat civil. “Jo –diu, als agents de la policia de Barcelona– no els reconec com a executors del tribunal eclesiàstic de Vic.” Home abatut però no vençut, perquè té la seguretat que la veritat li fa companyia.

Era considerat el gran poeta del poble, però alhora un periodista que utilitza una qualitat literària de primera magnitud. Li apliquen el pacte de la fam però ell se'n defensa amb la paraula. El volen fer callar, però ell no calla. Per motius de consciència i per defensar la veritat. Té l'eina, per no dir l'arma, de la paraula. I finalment, té el poble que el segueix, l'admira, el recita, el resa i el canta. El seu enterrament fou una manifestació de dol popular. Els poderosos, penedits o no, s'havien fet enrere d'unes decisions injustes o, si més no, inexplicables. El drama i la tragèdia verdaguerianes s'acabaren amb una cerimònia per celebrar l'aixecament de la seva suspensió a divinis en l'església de Betlem, tot just a l'altre costat de la rambla, a l'altura del Palau Moja. Em diu irònicament Ricard Torrents que potser no calia tanta murga i tantes passions inútils per acabar travessant un carrer.