Catalunya des de Reno

A mitjan novembre vaig tenir l'oportunitat d'intervenir en les Jornades sobre Prevenció del Genocidi Cultural: la Lliure Determinació i la Protecció dels Drets Culturals a la Universitat de Reno-Nevada. Organitzades pel Centre d'Estudis Bascos d'aquella universitat es van presentar i discutir els casos d'Escòcia, el País Basc, Catalunya, els kurds i altres minories lingüístiques i culturals a Turquia i la situació dels pobles indígenes (amerindis) als Estats Units, que representen actualment entorn de l'1% de la població total del país (i poc menys del 3% si es consideren els matrimonis i els descendents mixtos) i que viuen fonamentalment als estats de l'oest del país i a Alaska.

Com era de suposar l'atenció dels estudiants nord-americans es va dirigir, sobretot, a la situació política actual de les tres nacions europees i la possibilitat que puguin esdevenir en un futur pròxim tres nous estats de la UE. El primer que em va sorprendre va ser, precisament, aquest interès que contradeia una mica el tòpic que els americans amb prou feines saben discernir entre els diferents estats europeus i, encara menys, situar-los en un mapa. No era el cas, si més no dels estudiants de la Universitat de Reno. És més, qui hagi seguit aquests darrers mesos la premsa anglosaxona haurà pogut comprovar que aquesta segueix amb interès el cas català, la qual cosa no vol dir que tots els mitjans apostin necessàriament per posicions favorables a la independència de Catalunya. Això no obstant, tampoc ho plantegen amb el dramatisme i les amenaces amb què s'observa des de la premsa espanyola. Potser Catalunya no és encara en el mapa, però Barcelona –i per derivació Catalunya– definitivament sí.

Les jornades es van celebrar una setmana després de les eleccions presidencials als Estats Units, en què també es van sotmetre a referèndums estatals qüestions tan diverses com el matrimoni homosexual (Maine); el consum de marihuana, la supressió de la pena de mort o l'obligació dels actors porno d'utilitzar preservatius (Califòrnia); la liberalització del joc i l'obertura de taules de joc als casinos (Maryland i Rhode Island); l'autorització de la mort assistida (Massachusetts); l'enfortiment del dret a portar armes (Louisiana); el dret a la caça i la pesca (Idaho, Nebraska, Wyoming) i així fins a un total de 117 consultes. Més enllà que les qüestions sotmeses a referèndum fossin aprovades o rebutjades, el que de cap manera podien entendre els estudiants era la negativa de l'Estat espanyol a permetre la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir una cosa tan important i bàsica com si volien seguir formant part d'Espanya o preferien ser un estat independent. I més quan, aquells mateixos dies –i val a dir per enèsima vegada en l'únic estat de la Unió que va tenir estat propi entre 1836 i 1845–, la petició adreçada al president Barack Obama titulada “Concedeix pacíficament a l'estat de Texas la possibilitat de retirar-se dels Estats Units i crear el seu propi govern” superava les 70.000 firmes (en calen 25.000 perquè la Casa Blanca es pronunciï, nombre que una petició de suport al referèndum català ja ha superat). També en d'altres estats (Geòrgia, Tennessee, Louisiana, Carolina del Sud i Arkansas) sorgien iniciatives similars però sense el mateix èxit. I encara es feia més difícil d'entendre que el que era possible al Regne Unit no ho fos a l'Estat espanyol.

I vet ací la paradoxa, des de fora les coses es veuen menys complicades i més lògiques i normals que des del govern de Madrid, que, en menys d'una setmana, ha dut a terme dues escomeses contra qüestions molt sensibles per als ciutadans de Catalunya: la butxaca i la llengua. O són cecs o els venç la prepotència.