Ànima de bolero

Permetin-me una cursileria venial: Ryanair ja forma part, i per molt de temps, de la memòria sentimental dels gironins per bé o per mal. Primer va ser un vol a Frankfurt, després a Milà, després a Londres, i en poc temps ens van posar tot Europa a la cantonada. En els deu anys que han passat des d'aquell primer vol, pel pont de la Puríssima de 2002, hem pogut sortir de casa al matí per tornar la mateixa nit o l'endemà atuïts encara pel soroll i els colors dels neons de Picadilly Circus o pel pes de la història i la gentada de la Piazza della Signoria. Tot amb una inversió de temps i de diners abans impensable. En aquests deu anys, qui més qui menys ha incorregut en la pedanteria, qui sap si excusable, de parlar de qualsevol lloc amb la familiaritat que només haurien de permetre la proximitat i el tracte diari. Ens hem acostumat tant a improvisar una escapada a mil quilòmetres de distància com a planificar-la amb mesos d'antelació per aconseguir el millor preu. En hem acostumat també a la intriga del cost del vol, que pot començar per un euro i acabar en qualsevol xifra un cop sumades taxes, equipatges, facturació a l'aeroport, assegurances, i compte que no ens hàgim oblidat d'imprimir el full d'embarcament. Hem suportat amb estoïcisme els passatgers disfressats dels comiats de solter i també els aplaudiments, els pasdobles i les botzinades de celebració que han acompanyat tants aterratges. Ens hem acostumat –quan han vingut males èpoques– a discutir si la remarcable contribució econòmica pública es feia a benefici del sector turístic, d'una empresa privada o de la felicitat col·lectiva. Ens hem acostumat a discutir si el servei de la companyia és millor o pitjor, però si mai ningú no va donar duros a quatre pessetes ara no ens donaran euros a vuitanta cèntims, i hem après a acceptar que els bons preus s'aconsegueixen gràcies a això que en diuen “optimització de recursos” (sí: pocs treballadors amb moltes funcions i mal pagats) i “diversificació dels ingressos” (¿hi ha alguna cosa que no es pagui a part en un vol amb Ryanair?). Hem après a no preguntar-nos si tant de vol és sostenible. Hem après, en definitiva, que volar amb Ryanair no és massa diferent dels viatges a la platja en autocar de quan érem petits: no és cap meravella, però és barat, pràctic, i porta força més lluny. Ara tenim una relació de dependència: sabem que pot ser perniciosa però no sabem viure fora d'aquesta relació. Pensem que hem d'afrontar nous camins, però temem que els vells se'ns tanquin. Volem en un bolero.