Per un nou reagrupament socialista

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre han deixat un nou mapa polític. Més fragmentat i amb alguns partits més afeblits. La patacada més forta se l'ha endut el PSC. Una pèrdua de vuit diputats i el pas a tercera força política és un retrocés molt significatiu en un context de diversos retrocessos acumulats. Aquests resultats obliguen indiscutiblement a una reflexió aprofundida i a plantejar alguns canvis imprescindibles en la línia una mica sinuosa, ambigua i, a vegades, neutra que ha seguit el PSC en els darrers temps. Cal dissipar dubtes, aclarir les incògnites, abandonar els posicionaments tebis i deixar les coses clares. S'ha de fer amb relació a l'agenda catalana: un compromís amb la nació, amb la llengua, amb l'autogovern, amb el finançament (pacte fiscal) i pel futur del país i per donar la veu al poble (dret a decidir). Cal fer-ho amb relació a l'agenda econòmica i social: un compromís amb les persones; amb les prestacions de l'estat del benestar; amb els serveis públics; amb l'equitat; amb una fiscalitat justa, on els que més tenen més paguin; un compromís contra el frau fiscal; a favor del creixement, de la inversió, de la creació d'ocupació. Un compromís amb una nova manera de fer que signifiqui reconèixer les dificultats del moment, els problemes econòmics de les famílies i de les persones, de les administracions; la necessitat de polítiques d'austeritat i, alhora, el reconeixement que retallar sistemàticament els serveis, portat a l'extrem, no és una solució, sinó que afegeix asfíxia a l'asfíxia econòmica general.

El PSC ha d'aclarir també la seva relació amb el PSOE, ha de defugir el front unionista, ha de denunciar els atacs a Catalunya perquè són atacs als catalans, i s'ha de comprometre amb les polítiques que signifiquin una clara defensa dels drets dels catalans. Per això, cal que deixi clar que en algunes matèries fundacionals, en el full de ruta prevaldrà la posició que defensi Catalunya i que els seus representants al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals tindran una unitat d'acció, votaran el mateix i ho faran d'acord amb aquest criteri i independentment de la posició del PSOE.

Però amb aquests aclariments el PSC no en té ni en tindrà prou per refer el seu pes i la seva centralitat en el conjunt de la societat catalana. Cal que en la seva vida interna, en la seva vida orgànica, el PSC es plantegi alguns canvis essencials. Cal que, d'una manera o altra, proposi un debat obert per tal de recuperar sectors i persones que avui s'han situat fora del partit. Cal que el PSC prengui la iniciativa i proposi un front ampli de totes les esquerres i que l'articuli. Però per fer això és imprescindible que en comptes de dessagnar-se lentament, amb l'aparició de grups, plataformes i manifestos que es despengen de l'àmbit orgànic del partit, aculli i doni cabuda a tots aquests sectors amb un sentit d'obertura i generositat.

Avui, en realitat, els dubtes en l'àmbit del PSC no són o no haurien de ser entre les velles ànimes, les velles prioritats i les velles agendes, identitària i social. Ni tan sols no haurien de ser al voltant d'una accentuació d'una política d'esquerres. L'agenda socialdemòcrata té unes línies molt clares, caldrà reformular-les en funció dels canvis socials, però mai no abandonarà els valors fundacionals que són universals i permanents. Indiscutiblement catalanistes pel que fa a l'autogovern de la nació, indiscutiblement socialdemòcrates pel que fa a la preservació, defensa i impuls dels drets dels ciutadans, els dubtes se situen en un altre camp.

El PSC vol ser un partit influent, central, fort a la política catalana, o el PSC prefereix guanyar cohesió residual i empetitir-se encara més? El PSC opta per la línia del val més pocs però molt ben avinguts, sense fissures ni discrepàncies, però amb totes les limitacions dels darrers temps, o s'estima més tornar a la línia d'obertura que en va fer un projecte i un model d'èxit que va situar el seu òptim en unes eleccions catalanes, el 1999, amb 1.200.000 votants, i en unes eleccions generals, el 2006, amb més d'1.600.000 votants? Aquestes soles dades indiquen ja, amb molta claredat, que no es pot girar la vista enrere, o gaire enrere, per buscar les causes de l'actual declivi. Són unes altres més recents, inherents als canvis socials de Catalunya i als canvis orgànics interns del partit.

La gran qüestió, arribats a aquest punt, és ja molt clarament si, com alguns pensen, el PSC ja no té remei i la refundació de l'espai s'ha de fer des de fora i amb projectes nous de partits nous, o si encara és possible una renovació profunda des de dins. No cal dir que si es tracta d'aquesta segona opció, el sentit de la renovació no cal situar-lo en el simple canvi de persones ni tan solament en el canvi generacional, sinó que cal situar-lo en el canvi de discurs, en l'afirmació de nous lideratges, en la integració de forces, en la recuperació d'espais, en un canvi de llenguatge.

Si cal que confiem encara en la regeneració des de dins, només es pot fer des d'una crida àmplia a un nou reagrupament. L'expressió pot sonar a les línies dels socialistes francesos, però també crec que ha de tenir ressonàncies històriques respecte al que simbolitzava i va significar el reagrupament de Pallach, el PSC-Congrés i la federació catalana del PSOE. Reagrupar tots els socialistes, integrar-los en un projecte comú, recuperar l'esperit fundacional del congrés d'unitat i arbitrar els mecanismes que calguin perquè el partit recuperi una dinàmica creativa, lluny del càlcul personal, de les ambicions sectorials i de la fragmentació grupal.

Sóc partidari de provar-ho encara, he compartit les idees de manifestos recents i he discutit l'oportunitat d'algunes iniciatives, tinc molts dubtes sobre la capacitat de lideratge d'algunes propostes noves que es fan des de fora del PSC, però no m'agradaria que per manca d'iniciativa, de cintura i d'intel·ligència del PSC m'hagués d'adonar que estic equivocat i que he d'acabar triant entre dues lleialtats que vull compartides, Catalunya i l'esquerra socialdemòcrata.