Desitjos

Al perfil del Facebook de la Fundació per la Pau llegeixo una història preciosa. Una dona arriba a la seu de l'entitat per fer un donatiu. Diu que la seva filla de set anys ha demanat com a regal de Reis “fer alguna cosa que ajudi a fer possible la pau al món”.

Fa una mica de rabieta veure com arriben aquestes dates i llustrem l'esperit de Nadal, però és gratificant saber que existeixen encara ressorts a les societats que activen el nostre costat més solidari.

Ens hi hem referit, perquè suposa un esdeveniment extraordinari, i diu molt d'una societat com la nostra, cohesionada i compromesa. Però la gran metàfora de solidaritat aquests dies és La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. Un exemple de compromís, en un país que encara no ha estat capaç de garantir la igualtat entre els seus ciutadans.

Aquests dies he tingut la sort de conèixer personalment i a través d'un assaig la treballadora social Rosa Domènech. Aquesta activista, exmilitant socialista, feminista, catòlica i lluitadora, ens regala un exemple de vida i compromís a l'assaig Vivències socio-polítiques i treball social. El meu granet de sorra, on ens recorda que el moviment dels indignats no és un fenomen a menystenir, que la seva feina als barris és l'única manera de transformar un model obsolet i injust; i que és capaç, a la seva edat, d'esperonar els més joves a trobar el camí de la justícia social, aprenent dels errors de la Transició i aquestes dècades de democràcia. És curiós comprovar que la seva reflexió ha estat idèntica a la d'una professora de la Universitat de Reykjavík, Margret Jónsdóttir, que avui em comentava que el gran pecat de la democràcia espanyola és no haver entès que una societat es construeix a partir del compromís, i no pas de la picaresca d'eludir els pactes convinguts. No és que visquem en una democràcia imperfecta, és que mai no hem entès què significa construir l'estat del benestar. Som en un bon moment per reconsiderar la feina feta, i començar a reconstruir o desconstruir per fer-nos dignes del que ha de venir.