Feu quelcom per «quelcom»...

I un dia, deu fer vint-i-cinc anys, em van dir que quelcom era una paraula que era preferible evitar. Més aviat ho vaig llegir, a l'Avui, en un article l'autor del qual no recordo i que citava, com a contraexemple, una cançó de Lluís Llach, Jo sé, que diu: «Obre els ulls i mira al front / trobaràs sempre quelcom / que vulgui el teu alè.» Més enllà del fet que certament no són els millors versos de Llach, em vaig quedar bastant astorat i la meva autoestima de català del Nord, ja ben magra, va baixar encara una mica al fons de la cisterna seca. Aquest quelcom tan usual, tan normal, tan banal, calia exiliar-lo? Un mot d'aquests que els mig nou parlants com jo (un altre dia hauré de precisar aquest concepte de mig nou parlant) no havíem d'esforçar-nos per recordar ja que era dels més utilitzats en català de la Catalunya Nord: «Puc fer quelcom per tu?», «He vist quelcom que t'interessarà...», fins i tot amb usos potser calcats del francès: «Aquesta paia, és quelcom!» Ja m'havia adonat que, al Principat, regnava algo –algu, en pronúncia oriental– i ja sabia que es tractava d'un castellanisme, però no entenia per què calia substituir aquest algo per alguna cosa. No havíem quedat que els humans tendeixen a l'economia lingüística i que les solucions més curtes solen imposar-se per inèrcia? Per què, doncs, utilitzar dues paraules en lloc d'una? De fet, em sembla que aquest alguna cosa ha arraconat quelcom perquè funciona com un eufemisme d'algo. Com ostres és un eufemisme d'hòstia i culleres, de collons (si més no, aquest darrer, als contes de Joaquim Ruyra). És a dir que imagino molt bé un catalanoparlant estar a punt de dir algo però, avisant-se al darrer moment que es tracta d'una incorrecció, ja amb la paraula mig amollada i, per tant, sense poder tornar enrere, es corregeix tot parlant i quan ja ha dit alg... aconsegueix acabar correctament: ... una cosa.

Aleshores, jo que mai no he dit algo en ma vida –no per mèrit personal sinó per determinisme geogràfic– i que utilitzo quelcom amb tanta naturalitat com utilitzo, per exemple, taula, demà o sisplau, veig com a vegades algun interlocutor meu es pensa que sóc una mica esnob. O sorprenentment arcaic. O exòticament dialectal. I algun cop algú m'ha preguntat si, allà al nord, tan lluny tan lluny, també diem àdhuc. Doncs, no, ni àdhuc ni nogensmenys. Però quelcom, sí. Aleshores, mirant el que n'han dit els grans mestres, veig d'entrada que la prioritat, com és normal, és d'intentar acabar-ne amb el barbarisme i per això Antoni Maria Badia i Margarit, a Gràmatica de la llengua catalana, és taxatiu: «Algo és un castellanisme inadmissible que ha posat arrels fondes [...] i tothom ha de maldar per proscriure'l.» Certament, el sentiment d'urgència que infon Badia i Margarit permet d'entendre que més important és eliminar una incorrecció que fer el llepafils entre dues formes catalanes correctes. Joan Coromines, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana no pot fer menys que dedicar tres planes senceres a aquesta paraula, gràcies a les quals podem saber que la seva primera menció escrita coneguda és del segle XII, en un text de l'Alt Cardener en què es diu que «pres-lo per queocom d'aver que s'avie». I a la Gramàtica del català contemporari de Joan Solà, entreveig una mica d'esperança, ja que si bé hi llegeixo que «semblen més planers els seus sinònims alguna cosa o qualque cosa», també s'hi diu que quelcom «darrerament ha experimentat un cert increment d'ús en la llengua comuna». És poca cosa, certament, però a vegades plaers modestos fan el dia més joliu.