A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS
T'estimo perquè m'estimo
El món dels sociòlegs i dels psicòlegs em fascina per la quantitat d'experiments i estudis que poden dur a terme per intentar conèixer amb més precisió els mecanismes a priori invisibles que regeixen els nostres comportaments individuals i col·lectius. D'entre la infinitat d'aquests, en voldria destacar dos, que tenen a veure amb les paraules i l'ús que en fem. O, més aviat, amb la manera que tenen les paraules de guiar-nos no pel seu sentit sinó per la manera com sonen. Com ens poden influir des de l'alfabet. I això perquè poden arribar a semblar un reflex del que sem nosaltres i que, per tant, acaricien amb discreta suavitat el nostre ego.
El primer experiment, que va ser realitzat el 1985 per dos sociòlegs americans, Richard Kopelmann i Dorothy Lang, és de fet un estudi estadístic sobre les «al·literacions seductores». En les seves conclusions, els dos universitaris van afirmar haver demostrat que si es comparen els noms de les parelles estables es pot veure que existeix un nombre estadísticament significatiu de noms que mantenen una relació formal evident, i en particular, que tenen la mateixa inicial. No necessàriament Joan i Joana o Paula i Pau, però sí Joan i Judit o Paula i Pere. Com ho escriuen els autors de l'article, «els noms al·literatius són més estèticament seductors i tenen un so més atractiu que els noms no al·literatius i, per tant, tenen més possibilitats d'ocurrència». Quan ens enamorem, doncs, ho faríem també induïts per qüestions aparentment tan trivials com la consonància del nostre nom amb el nom de l'altre? I això pot ser un argument, conscient o més sovint inconscient, que pugui acabar tombant la balança del costat de «fins que la mort us separi»? Fa una mica de feredat. És clar, després d'haver llegit les conclusions d'aquest article he fet memòria de noms de parelles del meu entorn, sense arribar a poder confirmar la tendència esmentada, però el meu entorn podria no ser sociològicament representatiu. De fet, les úniques dobles inicials reiterades que conec a priori són entre els noms i cognoms dels superherois de Marvel, creats per Stan Lee: Peter Parker, Bruce Banner, Matt Murdock, etcètera. Lee va explicar que aquesta reiteració era calculada per facilitar-li la memorització dels noms d'aquests personatges.
Un altre experiment del 2004 sembla però confirmar la tendència assenyalada per l'estudi precedent, si més no segons tres psicòlegs de la universitat de Buffalo, Brett Pelham, Mauricio Carvallo i John Jones (aquest darrer amb un nom digne de Stan Lee). En aquest experiment, un grup de voluntaris havia de classificar per ordre de preferència anuncis privats de la premsa del cor, els quals anuncis, en realitat, havien estat escrits pels científics. I si bé els anuncis eren molt semblant els uns dels altres, canviaven, però, els noms i cognoms dels suposats redactors dels anuncis. Els autors de l'article van afirmar haver demostrat amb aquest experiment que la gent es decanta més sovint per noms o cognoms que són relativament propers als seus (un tal Larry Murray preferia entre tots l'anunci pretesament redactat per una tal Stacey Mar). Com si trobéssim en aquestes semblances aproximatives un eco tranquil·litzador, una promesa de mirall, una complicitat de bell antuvi. O com si ens penséssim, talment infants que no han sabut madurar prou, que el nom bé deu fer la cosa i que si no hi ha nom més dolç ni més important que el nostre, un nom vagament semblant deu ser ja un inici de fusió, un reconeixement de la nostra centralitat.