Cap d'any a la polis
El 2012 ha estat a Catalunya un any políticament intens. La profunditat de la doble crisi econòmica i política, la tensió entre opcions enfrontades, l'emoció davant una proposta rupturista de futur per al país, han originat un dels moments històrics més vius i rics del debat polític. La gosadia amb què la magna manifestació de l'Onze de Setembre capgirà l'agenda de prioritats del país, la decisió d'Artur Mas d'encapçalar el corrent sobiranista i la duresa de la campanya del 25-N, han marcat l'orientació i l'abast d'un discurs polític que ja no deixarà d'acompanyar els pròxims fets excepcionals que deriven de l'acord CiU-ERC i del segon govern de Mas.
De l'experiència única que els catalans i les catalanes hem viscut aquests mesos com a participants del gran debat polític sobre el futur del país –de fet, un 70% hi vam dir la nostra almenys a través del vot–, en voldria destacar l'emergència de dos tipus de discurs polític certament nous. D'una banda, un discurs polític basat en les potencialitats de les xarxes socials i netament arrenglerat en posicions ideològiques radicals tant en la qüestió social com en la nacional. I, de l'altra, un discurs a l'extrem oposat, congriat pels serveis secrets d'informació de l'Estat espanyol i destinat a minar la credibilitat de la classe dirigent catalana compromesa amb el projecte de transició nacional.
Aquests dos tipus de discurs, situats a les antípodes amb relació al projecte d'emancipació català, han aportat a la recent campanya del 25-N alguns dels ingredients més originals respecte de les campanyes catalanes anteriors, fins al punt de poder ser considerats nous gèneres del discurs polític, que caldrà examinar i valorar amb calma. No sols per la seva incidència en la pròxima consulta i/o campanya, sinó també en el dia a dia de l'acció de govern.
El discurs polític en període electoral s'expressava fins ara a través de gèneres i formats coneguts: la informació política, els blocs de propaganda electoral, els llocs web, els mítings, la bustiada, etc. Els mitjans destinaven seccions especials al seguiment de la campanya, amb cròniques, comentaris i articles editorials més o menys favorables a algunes candidatures.
Tot això va quedar eclipsat la setmana anterior al 25-N per la irrupció d'un nou format d'intervenció electoral: la fabricació d'informes policials sense firma amb greus sospites de corrupció contra Mas i altres dirigents de CDC. La producció d'informes anònims no hagués arribat a constituir-se en gènere específic del discurs polític sense el concurs del diari madrileny El Mundo i l'ús en campanya del suposat escàndol per part de dirigents del PP i del govern de Rajoy. El recurs de l'escàndol polític és una vella fórmula de lluita electoral, però no pas la utilització del terrorisme d'estat per a la fabricació d'escàndols a mida contra el sobiranisme català.
A l'altre extrem de l'espectre, el nou gènere de discurs polític que aquesta etapa crucial ha consolidat és el que anomenaria nou gènere blogger de l'esquerra radical. La intervenció política al mode blogger en el debat polític sobre la transició a Catalunya ha adquirit des del 25-N presència i legitimitat. Recollint el llegat del doble moviment de l'independentisme pancatalà i del 15-M, les CUP han depurat un nou gènere de discurs que ja ha donat mostres de gran coherència i de voluntat regeneradora. El discurs de David Fernàndez al Parlament de Catalunya en ocasió de la investidura de Mas presenta els trets més definitoris del llenguatge blogger incorporat des de l'esquerra al si de les més altes institucions de la representació política.
En fi, un cap d'any ple d'incerteses i d'esperances. La gran incògnita del 2013 serà comprovar la capacitat del govern “tripartit” de Mas de construir un discurs potent, coherent i engrescador per fer front als reptes que Catalunya haurà d'afrontar i guanyar.
