Un cop més, les raons per la independència

Ara que sembla que tenim un full de ruta clar cap a la independència i que des de Madrid s'endureix l'ofensiva per aturar el procés, fóra bo recordar, un cop més, les raons que ens han dut fins aquí i que van ser el principal motiu que més d'un milió i mig de persones sortissin al carrer per la Diada. Són raons que vénen de molt lluny, des que Felip V va anorrear les institucions catalanes, des de la repressió franquista que va estar a punt d'ensorrar la nostra llengua i la nostra cultura, i que també han persistit, malgrat que molts van creure que passaria tot el contrari, durant tots aquests anys de democràcia. Hi ha, en primer lloc, la permanent constatació que del munt de diners que paguem els catalans a l'estat ens en tornem les engrunes. I no solament això, sinó que aquests diners són invertits en infraestructures deficitàries arreu de les Espanyes, mentre persisteixen importants mancances en aquest camp a Catalunya. La llista és llarga i inclou des del greuge dels peatges, el retard en l'arribada del TAV, la mala gestió als aeroports o coses del tot increïbles com que hi hagi, encara, una sola via ferroviària en un tram molt important de la connexió amb el País Valencià. Espoli fiscal i dèficit d'infraestructures a banda, en el pot de les raons hi ha també el persistent ofec de la identitat catalana amb, com a principal greuge, una llengua que no pot normalitzar-se plenament i que rep atacs constants per part d'un govern que l'hauria de protegir. Tot plegat amanit des del 2006 amb la retallada de l'Estatut i per una sentència del Tribunal Constitucional dictada des dels seients d'una plaça de braus. Amb la diferència que, aquest cop, el brau és a punt de saltar la barrera i fugir lluny, ben lluny.

(Article publicat a Presència número 2131, del 30 de desembre de 2012)