“Jo sóc, jo recordo, jo vetllo”

Demà acaba l'any. I tot seguit en comença un altre. La separació entre el vell i el nou no pot ser més convencional: són les famoses dotze campanades. Famoses gràcies a la televisió. Com tantes coses. Qui millor ho sabia era Karol Wojtyla. Les càmeres de la televisió van ser els seus aliats més fidels. Ell mateix, en diverses ocasions, ho va reconèixer públicament. En citaré una com a prova fefaent: en el discurs pronunciat a Czestochowa, l'agost del 1991, va dir “a vegades es diuen coses dolentes sobre la televisió, però avui hem de donar-li, de tot cor, les gràcies”. Es referia a la multitud que seguia la cerimònia des del fons de l'esplanada, gràcies a les pantalles gegants instal·lades ad hoc. Sempre era així, però en aquella ocasió, més. La televisió li va fer un favor immens. Es calcula que, als peus del santuari de Jasna Góra, es van congregar un milió de persones. La majoria, joves polonesos.

Guardo com una relíquia un DVD d'aquella jornada. Una filmació amateur, regal d'uns amics. L'hauré vist una cinquantena de vegades. Precisament perquè, en la meva opinió, aquella jornada conté tots els ingredients que expliquen el fenomen Wojtyla. En aquella ocasió, el papa Wojtyla va passar sis hores senceres assegut a peu d'altar sense moure's, embadalit, entotsolat, amb el cap entre les mans, com si pregués o medités, completament abstret de l'entorn. Aquest gest d'introspecció (el cap entre les mans) el repetia sovint. El que té d'especial, en aquest cas, és que els ulls de la multitud i els ulls d'una multitud de càmeres estaven clavats en ell, com un sol ull, un ull fascinat per aquesta, diguem-ne, exhibició de la seva intimitat, i pel que tenia de gosadia emocional la seva peculiar absència. Com si no fos conscient que tothom l'estava mirant. Era així? En absolut: estic parlant del viatge número 52, sobre un total de 102 viatges fora d'Itàlia. Wojtyla, abans i tot que papa viatger era papa mediàtic. Gosaria dir que fora de casa es trobava millor que a casa, degut precisament al seguiment de les càmeres. Havia nascut per estar sota els focus. Examinant detalladament el vídeo es percep de seguida la seva complicitat amb les càmeres. La seva satisfacció de saber-se observat és total. Ell mateix, de manera instintiva, s'orienta sempre en direcció als focus. El seu rostre, al vídeo, transparenta una tristesa malenconiosa, pròpia d'algú que suporta en silenci el pes d'una creu invisible. O d'algú que, després d'una llarga introspecció, acaba de descobrir coses que només ell sap. No crec que es tractés en absolut d'una posa estudiada. I encara menys que fes teatre. És cert que va contribuir a fundar un grup de teatre a Cracòvia format per actors antinazis (el Teatre Rapsòdic, clandestí), però crec que la cosa no va per ací. Aquella experiència potser té a veure amb la seva proverbial afecció als aplaudiments entusiastes. No és cap secret que el papa Wojtyla era feliç amb les mostres d'afecte i, per què no dir-ho?, d'adulació. Però no era un actor de teatre pròpiament dit; no actuava ni sobreactuava, sinó que es deixava mimar per les càmeres, un do que caracteritza els artistes de cinema més populars, que són famosos precisament perquè són fotogènics, perquè l'ull de la càmera s'enamora d'ells i no per les seves qualitats interpretatives. Aquest seria, al meu entendre, el cas de Wojtyla: el papa més fotogènic de la història. I també, lògicament, el més televisat. I tots sabem el poder mimètic de la televisió. Tant és així que, com ja va advertir McLuhan, el mitjà és el missatge. No importa el que es digui o es deixi de dir, importa el fet d'aparèixer a la petita pantalla, que ocupa un lloc central a cada casa.

La celebració de CAP d'any és tributària d'aquest mitjà. La litúrgia dels raïms, del cava i de les dotze campanades se celebra al dictat de la televisió. Exactament igual que el milió de persones que es donaren cita en el santuari de la verge negra, cantant himnes i fent l'onada al compàs de les imatges televisades del papa Wojtyla. Va ser justament aquell dia que va expressar el seu lema preferit: “Jo sóc, jo recordo, jo vetllo.” Ell l'aplicava a Maria i a l'Església. Penso saludar el 2013 amb el mateix lema, només que aplicat al concili. Sóc fill del concili, el recordo com la millor experiència que ha viscut l'Església i vetllo perquè el seu esperit no es perdi i el seu llegat es compleixi. Tant de bo sigui així. Feliç 2013!