Duran

En les últimes setmanes el senyor Duran i Lleida ha estat en l'ull de l'huracà de la política catalana com a presumpte distorsionador del gir sobiranista no només de CiU sinó, en general, de la societat civil. En Duran rema a la contra. En Duran fa la traveta. En Duran posa pals a les rodes. En Duran és un botifler. Són frases que hem sentit dir amb la boca més grossa o més petita en diferents sectors partidaris de l'estat propi que situen el líder d'Unió com a líder de l'autonomisme covard.

Analitzat fredament, Duran no és pas tant el tallafoc catalanista contra l'independentisme com un instrument, i una possible víctima, de les forces vives que consideren que Catalunya ja està bé on és encara que sent on és estigui malament. El polític democratacristià és un mestre de l'ambigüitat i un expert a no prendre decisions sinó a moure's de manera hàbil en el bosc de les decisions que prenen els altres. Aquesta tebior amb aparença de prudència l'ha fet, a ulls de molts, el líder que la Catalunya postsobiranista necessita. Cada dia que passa, per tant, Duran es veu més empès a moure fitxa, a significar-se, a pronunciar-se, animat pel seu entorn mediàtic i econòmic. I en aquest terreny és més una víctima, una eina, que un protagonista. Perquè sap que UDC no és un partit ni de masses, ni de centralitat política. La històrica nau que capitaneja, sola davant les urnes tindria indiscutiblement un espai, però no té ni prou base, ni un camp ideològic prou ample per ocupar la centralitat. El principal problema per a Duran, actualment, no són pas els seus enemics, sinó justament els suposats amics que l'encoratgen.