El compte d'explotació

Demà és l'últim dia de l'any. Demà –entre altres coses– es quan tanquen els comptes d'explotació la majoria de les empreses. Encara que es pot tancar la comptabilitat en una altra data, la major part dels negocis escullen els anys naturals per donar principi i fi a cada període econòmic. Demà, per tant, és el moment de la veritat. Aquell que ha de fer aflorar sense embuts els resultats de cada explotació. És possible que els números concrets tardin uns dies, perquè cal fer un recompte exacte de les existències dels magatzems i de les obres en curs pendents de facturar.

Molts empresaris porten un inventari permanent que els permet conèixer sempre quant sumen les seves existències. I d'altres s'espavilen a avançar els recomptes sobre determinats magatzems que ja no han de tenir variacions en el que queda d'any, i així la feina, el dia 31 de desembre, és menys feixuga.

El compte d'explotació –integrat pels ingressos i les despeses de l'exercici– i l'estat de situació –que reflecteix la composició dels actius i els passius– han de servir per analitzar a fons l'estat de l'activitat, els seus resultats –positius o negatius– i, sobretot, configurar el futur, amb una pregunta clau: “Ens en sortirem?” Sempre que veiem una botiga que es desmantella, un negoci que tanca, podem tenir per segur que les magnituds reflectides en els seus comptes anuals han demostrat la inviabilitat del negoci i la necessitat de tancar-lo d'immediat. No podem evitar de pensar-hi, ara que observem tants establiments que suspenen l'activitat i tantes empreses industrials que paren definitivament els motors i es refugien en els instruments legals que permeten liquidar una empresa.

Anys enrere, alguns empresaris solien “arreglar” els comptes, retallant guanys per intentar pagar menys impostos. Ara sol anar a la inversa: la temença que les entitats de crèdit a la vista d'uns resultats negatius suspenguin el suport financer a l'empresa, poden obligar a “adornar-los” amb més guanys al compte, malgrat que això suposi pagar més tributs. En unes paraules: avui provoquen més temença els bancs que no pas el fisc. Una gran paradoxa!

Les entitats de crèdit, responsables de la crisi que patim per la seva ostentosa falta de prudència, ara tenen frenada la disponibilitat dels seus fons. I paguen justos per pecadors, quan explotacions serioses i amb futur assegurat veuen negades les peticions de palanquejament creditici, per l'extrema cautela d'aquests monstres financers. Tornen a ser àrbitres del destí de tantes explotacions que només podrien sobreviure amb ajut creditici, ara que fins i tot les administracions públiques han tancat caixa. Causa estupor només de pensar-ho! Hom es pregunta, amb ingenuïtat candorosa, on són els diners? Qui els ha retirat de la circulació fiduciària perquè estem com estem? És oportú desitjar un bon any nou?