Cohesió social

Arran del procés d'independència obert des de la gran manifestació de l'Onze de Setembre, però, sobretot, a partir dels resultats electorals del 25-N –fluixos per a CiU, però potents per a l'opció sobiranista més general–, s'han aixecat veus alertant d'un risc de trencament de la societat catalana i de les greus conseqüències que això comportarà per al país, la seva economia i la seva gent.

Anem a pams. Cert, és important mantenir la cohesió social, molt important. Catalunya ho ha fet els últims decennis, mentre acollia uns quants milions –no milers– de persones vingudes d'arreu. Sense enfrontaments. Ni per la llengua, ni per la cultura. Tot el contrari. Ara bé, vista la situació econòmica i política catalana, fins a quin punt no cal arriscar-se? La majoria de la societat catalana que reclama la independència no n'és conscient que potser caldrà pagar un preu alt per tot plegat? No s'han de trencar, a vegades, determinades coses per avançar, per canviar a millor? No ho ha fet així el món i la societat un munt de vegades? Per aquesta regla de tres, quants matrimonis malavinguts no seguirien encara junts? Per què aguantar més, si bona part dels catalans tenen clar que no els surt a compte, en molts sentits, continuar lligats a Espanya? Una Espanya, a més, que ha demostrat a bastament que no vol millorar les coses amb Catalunya. Tot el procés amb l'Estatut n'ha estat la prova més evident. No es vol ni millorar el finançament –de les infraestructures, no cal ni parlar-ne–, ni donar més marge en qüestions especialment sensibles com les seleccions esportives, ni permetre més lligams amb la resta de territoris amb una cultura comuna, ni fer res per protegir el català; tot al contrari, es fa tot el possible per anorrear-lo. Amb aquestes perspectives, francament, no val la pena arriscar-se per un futur millor?

(Article publicat a Presència, número 2133, de 13 de gener de 2013)