‘Quosque tandem'

Quosque tandem: Heus ací les dues primeres paraules del primer discurs de Cicerò contra Catilina, després que aquest s'atreví a presentar-se al Senat, malgrat saber que la seva conjura ja havia sigut descoberta. La frase completa diu així: Quosque tandem, Catilina, abuteris patientia nostra? (Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?). Això mateix pregunto jo, en aquesta primera tribuna de l'any, al nostre Catilina de torn, Rouco Varela, després de reflexionar sobre l'acte que va tenir lloc a la madrilenya plaça del Sol el dia 30 de desembre. En teoria es tractava d'una celebració religiosa, en el marc de la festivitat de la sagrada família, convocada per fomentar els valors de la “família tradicional”, considerada per la jerarquia com el model a seguir. A la pràctica no va ser res d'això. Va ser un cúmul de despropòsits que, si s'analitzen detingudament, constitueixen el millor retrat del contrareformisme imperant, i del seu modus operandi, manifestament contrari a la constitució Gaudium et spes, que regula les relacions de l'Església amb el món. I si només fos això, malgrat que ho trobo gravíssim, tal vegada no estaria escrivint aquest article. Però hi ha un greuge afegit, que clama a Déu. I que no es pot passar per alt. El 2012 no era un any qualsevol, sinó l'any de la crisi, per una banda, i l'any del cinquantè aniversari de la inauguració del Concili. Les noces d'or d'un moment molt concret de la història recent de l'Església. Les noces d'or d'un dia memorable (l'onze d'octubre del 1962), presidit pel discurs de Joan XXIII, pronunciat davant la mirada atenta i expectant del món sencer.

No pot ser que no recordem aquell discurs, que marcà la pauta del treball conciliar i condemnà alhora els “profetes de calamitats”. Començava un nou estil de viure la fe cristiana i s'enterrava el vell, tan odiós com odiat. D. Bonhoeffer, en els seus escrits, el qualifica de bastard. Els “profetes de calamitats” són, segons ell, “predicadors bastards” de la teologia cristiana, per la seva compulsiva pruïja de fer proselitisme al preu que sigui. Insistint, sense cap escrúpol, que les persones són molt més infelices del que es pensen, i que els mals que els envolten són tan greus, que no els podran superar sense l'ajuda que els ofereix la religió. I heus ací que en l'última celebració del 2012, en el context abans esmentat, el primer a aparèixer en escena és Kiko Argüelles oficiant de “profeta de calamitats”, talment un zombi sortint de la tomba, per a més gran escarni de Joan XXIII. Com dient: aquí estic jo, perquè vegeu que Joan XXIII es va equivocar. La calamitat era ell.

Encara em fan mal les oïdes pel que va dir a continuació: “La societat ha renegat de Déu.” Afirmació perfectament demostrable, segons ell, per la quantitat de fets que va citar, com, per exemple, els divorcis, els adulteris, les separacions, les fornicacions, la televisió, el cinema... etcètera. Que la llista fos tan llarga no demostra res. Demostra simplement que Kiko Argüelles ignora el principi escolàstic, segons el qual quod nimis probat, nihil probat (l'excés de proves no prova res). Recullo aquí la seva pregunta final: “Com podem viure en una societat com aquesta, que està destruint l'amor i la família?” Molt fàcil: abraçant el camí neocatecumenal. Una altra cosa és saber contestar com s'ho ha fet Kiko Argüelles per multiplicar per mil les seves comunitats i el seu patrimoni personal, amb només 40anys! Quin és el secret d'aquest camí, que permet anar a Roma des de Palomeras Bajas, en un tres i no res, saltant d'un barracot de suburbi a un palau romà? No ho sé, però m'ho imagino.

El que de debò em preocupa és el quosque tandem: què més ha de succeir perquè quedi clar el divorci existent entre la jerarquia i el Concili? Em pregunto si les famílies que van acudir a la cita anual coneixien la vertadera finalitat de l'acte. Imagino que no. Les lloances de Rouco Varela eren tan sibil·lines, que no crec que les famílies s'adonessin que excloïen més coses que no pas n'afirmaven. Com tampoc es devien adonar que, mentre per una banda es condemnava el divorci, per l'altra s'escenificava l'únic divorci que l'Església no condemna: el de la jerarquia i el Vaticà II. El problema és saber fins quan durarà la comèdia. Quosque tandem abusaran de la nostra paciència, els actuals Catilines, i quosque tandem permetrem que n'abusin.