Comparacions útils
Cada cop que surt la revista Les notícies de llengua i treball, de la UGT, creix la satisfacció en veure la sensibilitat vers la cultura del sindicalisme i el món obrer. Sense posar-me una bena als ulls, el sindicalisme té moltes coses a millorar, de vegades jo mateix he estat crític davant reivindicacions que semblaven més pròpies d'un sector concret que no d'interès general, però no conec una publicació equivalent en les organitzacions empresarials que faci una feina tan àmplia i plural per consolidar la cultura i llengua catalana. Des d'una mirada global, des de les lletres, l'art o el cinema, de la història de les tràgiques riuades del 1962 a les comarques del Vallès i el Barcelonès a valorar de forma reflexiva i crítica els èxits d'en Kilian Jornet a la muntanya.
Tracten el model social econòmic que tant ens castiga, atorgant les responsabilitats a un poder financer i bancari, corrupte i ignorant (aquesta expressió és meva). Defensen la lluita per la supervivència de la llengua catalana a la Catalunya del Nord desemmascarant els còmplices republicans jacobins i els elitistes esquerranosos de broquet de tabac fi i car, cosmopolites d'un hexàgon francès en un món europeu i global. Expliquen el seu amor a la cultura, el conèixer per a tothom i l'ensenyança descrivint les missions pedagògiques en terres lleidatanes l'any 1931. Molt abans del dit procés revolucionari educatiu del maoisme a la Xina o del castrisme a Cuba, i sense necessitat d'un missal vermell. No vull oblidar la crítica lúcida als llibres publicats més interessants. Segur que si anéssim a altres sindicats, trobaríem també apostes culturals. Un exemple a seguir. Ferms defensant la llibertat i el fet de ser nació lliure.
Diferent és si ho comparem amb un ínclit socialista, Rubalcaba, que nega el dret a decidir, que sota mà amenaça el PSC i usa els seus infiltrats a l'aparell, revinguts estómacs agraïts del període PSOE per haver-los fet ministres, diputats o persones públiques, per refredar el pes indiscutible dels valors democràtics de l'emancipació dels pobles. Aquest era un lema bàsic del socialisme des del segle XIX i raó per la qual el PSOE argumentava no entrar a la Platajunta a mitjan 70 en la lluita contra la dictadura franquista.
Hi ha una diputada del Penedès que està encara, 70 anys després, segrestada per les conseqüències del franquisme i dels qui no el condemnen. Els veu totes les virtuts, tot ho redueix a la inversió econòmica que, segons ella, ara fa el PP a Catalunya. Per uns moments, obviem la ceguesa a la seva comarca, obviem l'espoli pretèrit, obviem la voluntat de genocidi cultural a València, les Illes o la Franja d'Aragó, la història de mai respectar-nos. En el present democràtic que ella viu i ha de defensar, retornar-nos part, només part, del que és nostre no justifica la seva defensa. I no estaria malament, tipus informació fefaent, per cultura ho pot fer, que pensés que la raó de tot el que va passar de desgràcies en la guerra i postguerra la seva comarca, nació o família, fins i tot l'Estat espanyol en general, això és, la mort de milers de persones, la tragèdia per a milions i el retard que tant ens ha perjudicat, té les arrels en els militars colpistes que van obrir la caixa de Pandora dels horrors que vindrien.
I és igualment negatiu parlar d'història de forma esbiaixada. Basant-se en la recerca no es poden fer trampes, per això la historiografia catalana està dalt de tot a nivell científic estatal i el seu prestigi és internacional. Ara bé, a qui canvia la falç i el martell per la camisa i corbata de la dreta extrema i fa colla amb els qui la duien blava o juga amb la FAES d'Aznar, el camí de la UGT, CCOO i els treballadors catalans els crea urticària. Nerviosos, però ben apeixats, això sí.
