Euros ja!

A part dels polítics que cobren quatre sous i de la corrupció generalitzada, hi ha altres problemes greus derivats de la dictadura de la incompetència, que té un àmbit il·limitat dins de l'Estat. L'Estat autonòmic ha provocat més burocràcia i duplicitats que una dictadura bananera. Ens trobem entre la desesperació dels articles de Larra del torni vostè demà i el neguit neuròtic de Kafka, que també va haver de patir oficinismes diversos.

El paradigma funcionarial està arribant a uns cims històrics mentre la iniciativa privada es continua enfonsant com a conseqüència de la manca de liquiditat, l'absència de crèdit bancari i la pressió dels impostos. Els responsables de les administracions parlen i parlen –de fet, no callen–. Ens trobem dia rere dia sota el discurs dels economistes. Excepte gent solvent i valenta com Francesc Sanuy, les prediccions dels economistes són menys fiables que la visita a un d'aquests sanadors que reparteixen propaganda al metro. Després d'anys de crisi, quan apareix un economista –els múltiples governs en van plens– les orelles se'm desconnecten com si sentissin la veueta de Soraya Sáenz de Santamaría, la rèplica personificada de la nina Barriguitas.

Els economistes han vençut després de l'enfonsament de l'economia. Una paradoxa que fa sospitar que la crisi l'han provocat ells. Seria el mateix raonament dels que afirmen que els creadors dels antivirus informàtics s'alimenten dels pirates. Escapant-nos de llegendes urbanes com l'esmentada, caldria recordar una obra del Nobel Dario Fo en què els delinqüents iniciaven una vaga per eliminar la policia, que els acabava demanant que tornessin als robatoris.

Quan engegaran la màquina d'imprimir els euros? És el que hauríem de preguntar als economistes, que amb la màrfega abstrusa i conceptual només donen beneficis als fabricants d'analgèsics. No és una crítica contra la corporació sinó una incitació al silenci perquè la paciència i els maldecaps tenen un límit.