Opinió

la CRÒNICA

Els presumptes

Hi ha gent que té dret a ser “pre­sumpte” fins i tot després de reconèixer la res­pon­sa­bi­li­tat. I que pot exi­gir res­pecte en qual­se­vol cir­cumstància. Encara que tots els adver­sa­ris li recor­din mil i una vega­des que l'any 2000 va dir que si es demos­trava que el par­tit que diri­geix s'havia finançat irre­gu­lar­ment, dimi­ti­ria. Encara que li diguin que el pacte amb la fis­ca­lia inclou l'assumpció de cul­pa­bi­li­tat. Hi ha gent, però, que quan se l'acusa judi­ci­al­ment acon­se­gueix endar­re­rir 16 anys el judici i que quan se l'enganxa en un mal pas no li cau al damunt, com a nosal­tres, tot el pes de la llei, sinó que la rep com una pater­nal i deli­cada repri­menda. Hi ha polítics pro­di­gi­o­sos com en Millo, amb tanta capa­ci­tat per­so­nal que, en el seu trànsit d'un par­tit a l'altre bus­cant sem­pre el millor lloc sota el sol, acon­se­guei­xen for­mar part dels pre­sump­tes bene­fi­ci­a­ris de les mal­ver­sa­ci­ons i dels inqui­si­dors que, a més de pro­cu­rar treure ren­di­ment polític de l'opor­tu­ni­tat (això està en la seva natu­ra­lesa), fan una còmica osten­tació d'indig­nació perquè el món sàpiga l'enorme distància que els separa dels cor­rup­tes. Hi ha qui parla d'en Palle­rols amb el cadàver del cas Filesa, o el cas Gürtel a l'armari, o que parla d'uns i altres amb l'ànima i la seu embar­ga­des per les con­seqüències del cas Palau.

Hi ha qui quan, mal­grat les deli­ca­de­ses i les dila­ci­ons pro­ces­sals, acaba con­dem­nat, acon­se­gueix que l'indul­tin, com aquells exmi­li­tants d'Unió afec­tats pel cas Tre­ball, que van rebre del govern del PP la gràcia, no sé si per gene­ro­si­tat o per una ins­tin­tiva soli­da­ri­tat cor­po­ra­tiva. Hi ha cra­nis pri­vi­le­gi­ats d'aquest país, dels que creen opinió i ser­mo­ne­gen des dels púlpits amb més audiència, que es mos­tren estra­nya­ment com­pren­sius, estra­nya­ment con­des­cen­dents amb les cor­rup­ci­ons i amb l'obs­cur i òbvi­a­ment interes­sat sis­tema de finançament dels par­tits, tal­ment com si no tin­gues­sin la consciència tran­quil·la però no acon­se­guis­sin aga­far el to i l'embran­zida bar­ruda d'en Millo. Hi ha qui sap que l'elec­to­rat té memòria de peix i que ja gira­ran els temps i vin­dran altres afers a omplir el dies i els dia­ris, i ja arri­ba­ran les elec­ci­ons i el moment de mos­trar als pro­pis l'espan­tall de l'adver­sari per acon­se­guir que retorni al redós. Hi ha qui, des de la pre­sidència del Par­la­ment, pocs dies abans del pacte del seu par­tit amb la fis­ca­lia, estava dis­po­sada a posar la mà al foc pels acu­sats. Al cap­da­vall, devia pen­sar, tots ells són gent que ves­teix cor­bata i que porta amb l'ade­quada dig­ni­tat la repre­sen­tació del càrrec que ostenta; no com altres, que no només com­pa­rei­xen amb un jer­se­iot sinó que limi­ten les seves retri­bu­ci­ons, com si es pogués man­te­nir la dig­ni­tat essent pràcti­ca­ment mileu­rista. Cal posar-hi molta volun­tat per creure en el sis­tema, per no tro­bar-lo buit, ni con­ce­bre'l com una estafa, com una arqui­tec­tura còmoda per als que pre­te­nen per­pe­tuar les desi­gual­tats i les injustícies en bene­fici propi. I cal res­pi­rar molt pro­fun­da­ment per no maleir-ho tot con­tem­plant des de quins cims morals ens dema­nen sacri­fi­cis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.