Visca la metàfora!

Quan la figura retòrica esdevé l'eix del discurs públic i polític i és més popular que totes les figuretes del pessebre juntes camí de Betlem, alguna cosa greu està passant. Paràbola? Metàfora! Especialment protagonista (la metàfora) ha estat de la llarga llista de discursos de caire institucional que estem paint des del passat Onze de Setembre. Des del pronunciat pel president Mas l'endemà de la Diada fins als llegits amb motiu de la inauguració provisional del tren d'alta velocitat al seu pas per les comarques gironines, hem assistit a diversos discursos més com a resultat de la convocatòria electoral catalana i el resultat que es va produir i, pel mig, ens hem empassat la salutació de Nadal de gairebé tots els responsables de govern de comunitats autonòmiques –Cospedal, impagable!– i, per acabar-ho d'adobar, també ens hem cruspit el missatge de Cap d'Any de sa majestat i el massatge del rei Hermida. La signatura del pacte de legislatura també va produir dos discursos solemnes més, els de Mas i Junqueras. De segur que m'oblido d'algun per referenciar (els darrers de Rajoy a Madrid) però ja estic saturat de tant de protocol i tants jocs malabars a l'hora d'explicar el que ha passat, el que passa o el que pot passar. Fart de sentir emprar un mot o frase que expressa literalment una cosa per expressar-ne una altra que pot tenir una certa semblança amb aquella. Seria demanar molt no abusar-ne, en el terreny dels desitjos programàtics, però també en el de les excuses de mal pagador? Seria demanar molt que la metàfora habités exclusivament a l'ecosistema que li és més natural: la literatura, la poesia, els evangelis? L'última metàfora (o paràbola, pel personatge) l'ha dita Duran i Lleida: “Si vostè té un pis i algú està treballant a casa seva i li deixa l'aixeta oberta, vostè no fa això voluntàriament, ni té responsabilitat penal; haurà de pagar, però és una responsabilitat civil subsidiària.” Problemes domèstics? Sí, però no al meu pis. El que vol dir el president d'UDC és: “Jo no he estat. I no plego.” Dos dies abans, qui diu que té una aixeta rajant, escriu al seu bloc duranilleida.cat un text amb aquestes primeres línies: “Al llarg dels darrers anys hi ha hagut molts comentaris crítics sobre allò que popularment es coneix com a retallades i que a mi –i no pas per ganes d'utilitzar un eufemisme– m'ha agradat designar o anomenar ajustos fiscals.” Redéu, per fer-se el desmenjat, el salt del figurí a la metàfora ha estat olímpic. “No és una crisi: és una estafa”, i punt. Mori el mal eufemisme!