No en queda res, només un epitafi

Ni l'esquerra està desconcertada ni l'estat de benestar està sota pressió. De fet, no ens enganyem, tant l'esquerra com la seva principal aportació del segle XX, l'estat de benestar, han desaparegut. Han estat vençuts, desacreditats, humiliats i arrossegats pel fang d'una realitat que ja no saben interpretar. Encara que costi expressar-ho amb tanta claredat, ja no en queda res. Només un epitafi.

S'ha tendit a explicar aquesta derrota a partir de disfuncions operatives: polítics aprofitats, funcionaris incompetents i, en general, institucions públiques ineficients. L'actualització de l'estat de benestar implica, consegüentment, afavorir-ne la despolitització, la professionalització i la privatització. Ho estem observant cada dia, però no comparteixo aquesta interpretació. El fracàs de l'esquerra i el col·lapse de l'estat de benestar només s'entén, des del meu punt de vista, observant la transformació en els comportaments i en les actituds morals dominants a les nostres societats.

Una transformació que, per exemple, ja entrats en el segle XXI, ens trasllada de les polítiques solidàries del segle XX a les accions caritatives més pròpies del segle XIX. L'esquerra i l'estat de benestar es volatilitzen quan considerem que la cohesió social es construeix a partir de concerts humanitaris, fundacions privades i maratons solidàries. L'esquerra i l'estat de benestar no són més que andròmines del passat quan oblidem que una societat cohesionada exigeix fortes obligacions redistributives. Quan no recordem –per sorpresa de Depardieu i, també, suposo, de molts lectors– que el tipus marginal màxim sobre la renda va arribar al 87% a Suècia (1979) i al 83% a Gran Bretanya (1977). Avui això és inadmissible i, consegüentment, fa inviable qualsevol intent de reconstruir una societat de benestar.

L'esquerra ja no existeix, i per reaparèixer necessita denunciar sense pal·liatius la immoralitat d'una societat que considera més important premiar el talent individual que la cohesió col·lectiva. Necessita denunciar sense embuts la indecència que suposa convertir Bill Gates, un dels homes que acumulen més riquesa del planeta, en campió de la solidaritat internacional. Necessita anar a contracorrent i denunciar que, en una societat amenaçada per la xacra de la pobresa, que Messi, per molt que sigui el millor futbolista de tots els temps, cobri 16 milions anuals –després d'impostos– és indecent. I això en una entitat com el Barça, que s'autoproclama el club dels valors. Necessita ser prou valenta per denunciar que és indecent retallar els recursos per als més desafavorits (les rendes mínimes d'inserció) davant de la indiferència de bona part de la ciutadania i, a continuació, considerar-nos la comunitat més solidària del món perquè la Marató de TV3 ha estat un èxit. Necessita respondre a Depardieu que si marxa per no pagar impostos, el que farem no és posar-li catifes de retorn sinó tot el possible per perseguir-lo, per eliminar la possibilitat que els criminals fiscals s'amaguin pels diferents racons del planeta.

No es tracta de defensar una societat simplement igualitària, perquè l'homogeneïtat social és tan intolerable com les diferències excessives. No es tracta d'un igualitarisme que destrueixi la llibertat i limiti les diferències que afavoreix el seu exercici. Segur que Bill Gates, Depardieu o Messi han de cobrar més i portar una vida diferent de la d'un caixer de supermercat, però això no justifica que uns puguin consumir sense límits i els altres tinguin dificultats per alimentar els seus fills. Sobretot quan, a més, els primers són objecte d'admiració social mentre que els segons són sospitosos de no haver-se esforçat prou. Si permetem i justifiquem aquestes diferències injustificables, travessem els límits de la decència i ens convertim en una no-societat.

ARA per ara, en tot cas, el panorama és indecent i desolador. Un panorama on els vencedors esgrimeixen els seus indubtables mèrits personals per negar-se a una vida compartida amb els perdedors. Michel Houellebecq, famós escriptor i director de cinema francès, recollia el Premi Goncourt 2010 i pronunciava –entre aplaudiments– unes paraules que podrien convertir-se en l'epitafi d'una societat de benestar que ja no està en crisi, sinó definitivament morta i enterrada: “Jo no sóc ciutadà i no tinc intenció de ser-ho. No hi ha deures en relació amb el propi país, no existeixen. Un és un individu i no un ciutadà, tampoc un súbdit. França és un hotel, res més.”