Ciutadans, de Catalunya

Comparat amb el senyor Navarro, candidat fix al “Qui la diu més grossa” de la política catalana, i la senyora Sánchez, que no sap com fer-se veure per més llampant que es guarneixi, el senyor Rivera ha fet una arrencada de legislatura relativament suau, vista la capacitat acreditada d'embolicar la troca identitària. A diferència de la resta d'espanyolistes, no té pressa. Va a l'alça i està cridat a ser el líder de l'espanyolisme de la Catalunya independent, amb permís de Duran.

En tot nou estat hi ha algun partit que aglutina els electors que voldrien continuar sota la sobirania d'on s'ha sortit. La inadaptació reactiva a una nova nacionalitat és un fet empíricament demostrable (per exemple, jo mai m'he adaptat a la nacionalitat espanyola i fa gairebé 45 anys que la tinc) i la protecció de les minories una obligació democràtica. O sigui, que ja ens podem anar fent a la idea que C's té reservat un futur destacat al Parlament dels catalans i que defensarà certes prerrogatives lingüístiques i culturals amb més o menys suport a les urnes. Missió que difícilment tindrà el PP, simplement un partit espanyol, i que no tindrà el PSC perquè amb la independència deixarà de ser espanyol, això sempre que abans no hagi deixat de ser un partit, fagocitat pel PSOE. Ciutadans, en canvi, formació emocionalment espanyolíssima, no té supeditació orgànica a Madrid, de moment i que se sàpiga. Ja hi podem anar posant pell morta, per tant, i contemplar-los en els diferents jocs de geometries variables a venir. Perquè han vingut per quedar-se. Bé, no han pas vingut. Hi han sigut sempre.