Qui calla consent?
Les comunitats amb empenta comparteixen la característica de disposar d'una societat civil que ha estat capaç d'organitzar-se, és conscient del paper que pot jugar i ha aconseguit un alt grau d'influència i que no actua a remolc sinó que pren la iniciativa. Des dels principis de la democràcia moderna es considera que el conjunt d'organitzacions i institucions que compleixen la funció de posar en relació l'individu i l'estat, o els diferents nivells de l'administració, són un element indispensable per a la correcta convivència. També són molts els teòrics de la nostra democràcia que defensen la necessitat d'una societat civil que actua en diversos àmbits i que ho faci en la defensa dels interessos particulars i dels drets individuals, protegint-los dels excessos del poder polític i dels mercats, però també en la defensa dels valors que cal protegir i en la definició dels que cal impulsar. Més enllà dels debats ideològics que situen la societat civil en l'estructura o en la superestructura, és evident que hauria de jugar un paper determinant en el nostre model d'organització.
S'ha parlat i escrit molt sobre el paper que la societat civil catalana va tenir en el segle passat i sobre com va servir per superar la falta d'instruments polítics i institucionals propis del país. No ha faltat qui ha qüestionat els motius que van moure moltes d'aquestes iniciatives, situant-los més en l'espai dels interessos que en el de les conviccions. Aquesta no deixa de ser una manera de voler relativitzar-ne la importància. Però sense entrar a fons en quines van ser les motivacions, és evident que va assolir un nivell de protagonisme molt superior i determinant al que té ara mateix. Potser ha estat la reconstrucció de l'edifici institucional i una determinada manera d'entendre la seva gestió la que, paradoxalment, ha acabat limitant el seu àmbit d'actuació i, de retruc també, la seva capacitat d'influència.
Si ens situem en aquest mateix segle, en el període del qual tenim una memòria recent, hi va haver un moment en què la societat civil va assumir un alt nivell de protagonisme. Va ser durant el procés de redacció de l'Estatut, que va coincidir amb una època de debat sobre la necessitat d'establir el nou model de relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya. Un cop descarrilat el procés estatutari definitivament per la sentència del Tribunal Constitucional, el debat sobre un nou model de finançament i la proposta d'un concert econòmic per a Catalunya va mantenir amatents i actius els sectors econòmics. Però en cap d'aquests processos la societat civil va assumir els riscos que comporta liderar un procés d'aquestes característiques. Ara, quan el nivell d'efervescència política és més gran enmig del debat sobre el dret a decidir és quan el silenci és més aclaparador per part d'una part molt significativa d'aquestes institucions.
Són centenars i milers els clubs, associacions, organitzacions i institucions que s'han posat al capdavant de la reivindicació del dret a decidir. També a ningú se li escapa la prudència amb què actuen moltes altres que, fins ara, han optat per mantenir-se en silenci. Resultaria molt agosarat que ningú mirés d'atorgar-se la capacitat d'interpretar inequívocament aquest silenci, entre altres coses perquè segurament té més d'un significat. Si les últimes eleccions van demostrar que no resulta gens fàcil establir uns paràmetres que facin previsible establir una pauta d'actuació dels que parlen, com podem pensar que serem capaços de fer-ho amb els que callen? Ni tan sols sabem si la seva és una posició expectant o tàctica.
El president Mas ha dit més d'un cop que no se sent sol en el camí de la transició nacional, però segur que li agradaria tenir més suports interns explícits dels que s'han manifestat de forma pública fins ara. Mas ha estat un polític que s'ha acostumat a escoltar i ha cultivat les trobades en la distància curta amb la gent del país. No sabem què passa de portes endins, però sí el que passa o deixa de passar de portes enfora. En l'àmbit dels gestos, que sempre són importants en la política però sempre quan se li pretén donar una dimensió històrica, n'hi ha hagut de molt significatius. Tret d'algunes excepcions, no hi va haver una presència especialment significada i nodrida de la societat civil ni en la presentació de l'acord de govern ni en l'acte de presa de possessió del president.
Massa sovint s'utilitza de forma irresponsable l'amenaça del risc de trencament del país com a resposta a l'aposta del govern per la transició nacional, però hauria de continuar sent vigent el compromís del president de no fer passes que no arrosseguin una àmplia majoria de la societat catalana. A curt termini, per d'aquí a una setmana, el govern s'ha marcat l'objectiu d'assolir el suport més gran possible a la declaració de sobirania que aprovarà el Parlament. Però el volum i la dimensió de la decisió que s'acabi aprovant a la cambra li donarà tant el percentatge de vots obtinguts a l'hemicicle com la complicitat que s'aconsegueixi a fora.
