Som uns inconscients

El problema no és que tinguem un problema, sinó que en tenim tants, tan antagònics, tan arrelats i tan complexos, d'origen tan dispar, que no erraríem gaire si diguéssim que tenim la sensació d'anar en un cotxe a alta velocitat sense saber si tenim frens, i veient venir un revolt tancat. I el pitjor és que tots vam pujar a aquest cotxe fa tant de temps, en generacions, que ja no sabem per què hi vàrem pujar ni a quin destí volíem anar. I encara el cotxe de la nostra viada diària va dins el cotxe de l'economia capitalista, i aquesta, dins el cotxe dels estats nació, i aquests, dins el cotxe de la Unió Europea, i aquesta, dins el cotxe de la globalització i el procés irreversible de la contínua transformació tecnològica. Un dins l'altre, llançats a una velocitat vertiginosa de superpoblació i de consum d'energies i de béns naturals, en plena incertesa sobre la sostenibilitat d'aquesta velocitat, car ben podria ser que de cop se'ns acabés la gasolina, i el motor anés en caiguda lliure.

I, al mateix temps, mai com ara hi havia hagut tanta gent, i entre tota aquesta gent, tants havien viscut i sobreviscut molt millor que les anteriors generacions, per la qual cosa es genera la falsa sensació que aquesta societat del segle XXI no pot topar amb res, perquè, ben mirat, qualsevol temps passat va ser pitjor. És a dir, que vivim en una sensació paradoxal de falsa seguretat, car malgrat que en molts llocs del planeta hi ha misèria, també hi ha molts altres llocs on els supermercats estan plens, les llars tenen calefacció i les gasolineres tenen gasolina, entre moltes altres coses.

Però el sistema és ple d'esquerdes, com bé sap tothom. I l'esquerda més gran, segons observa aquest articulista, rau en els valors del sistema, els seus principis ètics, que són la base de tot sistema humà. Perquè també és ben sabut que amb l'actual sistema tecnològic de producció, la humanitat té una eina de supervivència i benestar extraordinària. Som capaços de produir aliments bàsics, cases, educació, feina i energia per a tota la població mundial. El problema no és que no hi hagi blat, per exemple, sinó el preu del blat i l'especulació dels mercats amb el blat. I qui diu blat diu qualsevol altra cosa. És a dir, fallen dos eixos centrals: la idea de propietat privada i d'enriquiment del sistema burgès capitalista, i la democràcia de les lleis. I tots dos problemes es poden resumir en un: falta democràcia real, de la qual es desprengui un real sistema de justícia i d'igualtat.

I això passa, probablement, perquè som en una fase molt primerenca de la gran transformació de l'industrialisme i de la caiguda dels sistemes religiosos a Occident. Mort i enterrat el sistema feudal i teològic, el sistema que inaugura el racionalisme i la Il·lustració, basat en els drets i els deures, i la igualtat del ciutadà com a individu sobirà, tot just va començar a aixecar el vol, i ja el tradicional impuls dels àvids de poder, va trobar la manera per crear un nou classisme i fer avortar l'autèntica igualtat. Ara som en mans dels estats nació i del poder financer internacional, que impossibiliten, els primers per por de perdre la seva sobirania, i els segons per por de perdre la mamella del diner, un avenç real en la legislació internacional, i per tant les nacionals també, cap a un sistema racional, just i igualitari de base.

Dit senzillament: qui mana fa tots els possibles per seguir manant, i obstrueix la implantació de processos lògics i raonables. No és cap novetat, som on sempre. Però ara sí que hi ha la possibilitat, gràcies a les comunicacions globalitzades i a la tecnologia, de fer-ho bé. Només caldria subjectar a la racionalitat temes com ara l'energia, la renda mínima, el control dels guanys, la població, els desequilibris econòmics, la producció alimentària, etc. Per què no es fa? Per la profunda falta de sentit ètic de la majoria, arreu. Vivim en una miopia estreta: és com si donéssim un cotxe que pot funcionar bé a un nen, i aquest només n'arrenca peces i fa “brrrr” assegut al volant, però el cotxe ni es mou ni pot ja funcionar bé. Arreu hi ha obstrucció a lleis i processos justos, tot i que la majoria d'entesos assenyalen perfectament on són els problemes i quines podrien ser les solucions. Només cal anotar, a tall d'exemple, la irracionalitat de la despesa militar, o del tràfic de drogues, o del consum d'energia.

És, doncs, l'ètica del poder la que ens té a frec del precipici. No cal anar gaire lluny: els nostres partits polítics són un munt de mediocres vivint de l'erari públic i de la corrupció. L'exemple més immediat és l'actitud fanfarrona i demagògica del Sr. Duran i Lleida. I qui hi ha darrere d'aquest senyor? Doncs molts d'aquells que, en situació de poder, abusen, sense cap ètica, de tota la resta. I això és aplicable a tots els països. No és una anàlisi simplista: és un estat de consciència de l'ésser humà, que ni és racional ni és ètic. És, simplement, immadur, infantil i egoista. El fet que la majoria no ho vulguin veure ho demostra. O sigui, sí que tenim un problema: no estem, ni de bon tros, a l'altura de les circumstàncies. Som uns inconscients.