Sobre sobiranies

Sobirà és qui no té per sobre ningú altre que exer­ceixi el poder. Difícil de rea­lit­zar en un con­text com l'actual, mul­ti­po­lar, tei­xit per vec­tors de força econòmica i geo­política que fan de la llei més una excusa que el suport de la volun­tat popu­lar. Si ens que­dem en la teo­ria, però, la sobi­ra­nia té dues ves­sants, una de política i l'altra jurídica, ínti­ma­ment rela­ci­o­na­des. La sobi­ra­nia política suposa el reco­nei­xe­ment de la comu­ni­tat que qui s'afirma sobirà ho és. Dir que Cata­lu­nya té dret a deci­dir sobre el seu futur, és a dir, sobre la forma jurídica que haurà d'adop­tar, pres­su­posa que és política­ment sobi­rana, doncs si no ho fos, quina legi­ti­mi­tat tin­dria per for­mu­lar-se pre­gun­tes sobre el que vol esde­ve­nir?

La sobi­ra­nia jurídica sols la té la norma jurídica suprema d'un orde­na­ment i l'Estat que en ella es per­so­ni­fica. L'Estat espa­nyol és sobirà perquè la Cons­ti­tució (que és la norma suprema, art 9.1) diu que el poble espa­nyol, política­ment sobirà, així ho ha deci­dit. Així doncs, quan s'afirma que el poble català té dret a deci­dir què vol ser, s'està pres­su­po­sant que encara no ho és; per tant, la sobi­ra­nia jurídica està per cons­truir, no exis­teix encara. La sobi­ra­nia jurídica de Cata­lu­nya s'ins­tru­men­ta­ria mit­jançant una cons­ti­tució i un estat pro­pis.

Con­seqüència del que he dit fins ara és que s'equi­voca el PSC quan afirma defen­sar el dret a deci­dir, si al mateix temps nega la sobi­ra­nia política de Cata­lu­nya; i s'equi­voca ERC quan entén que és requi­sit irre­nun­ci­a­ble en el procés l'afir­mació de la sobi­ra­nia jurídica de Cata­lu­nya. De fet no hi ha millor argu­men­tació per a la cohesió de tots els que diuen que Cata­lu­nya té dret a deci­dir que afir­mar que la sobi­ra­nia política afir­mada ha de ser­vir per con­que­rir-ne la jurídica. En rea­li­tat no és més que dir d'una altra manera que la nació sense estat vol un estat, que la volun­tat política mani­festa ha de ves­tir-se amb la norma expres­sa­ment auto­a­fir­mada sobi­rana.

Per pas­sar de la sobi­ra­nia política a la jurídica s'han de tren­car plats, no hi ha més remei. S'equi­vo­quen els que diuen que això pot ser un procés legal i acor­dat. Seria acor­dat, si l'Estat sobirà espa­nyol cedís, com ho va fer per a la seva inte­gració a la Unió Euro­pea, part de la seva sobi­ra­nia jurídica. Però la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal (l'espa­nyola, el Regne Unit és una altra cosa) sols per­met aquest tipus de cessió de sobi­ra­nia d'una manera molt limi­tada i envers orga­nit­za­ci­ons supra­na­ci­o­nals (art. 93). Inter­na­ment afirma la seva indi­vi­si­bi­li­tat; per tant, s'ha d'enten­dre rao­na­ble que la vice­pre­si­denta Sáenz, amb la Cons­ti­tució a la mà, negui la menor, la sobi­ra­nia política de Cata­lu­nya, i per tant, barri la major, la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya, si votés sí en un referèndum que afirma impos­si­ble, esde­vingués estat sobirà, propi o com se li vul­gui dir, fins i tot en el si d'una esotèrica (i dura­ni­ana) con­fe­de­ració d'estats (ibèrics?).

Per tant, tècni­ca­ment l'encer­ten PP i C's en negar el debat. Tan­ma­teix, el seu únic (i no petit) pro­blema és la rea­li­tat. Poden afir­mar que es tracta d'una rea­li­tat malalta, com va dir el pre­si­dent Aznar i han reblat alguns intel·lec­tu­als en tertúlies i mani­fes­tos, però són tants, els malalts, que pot­ser hau­rien de pen­sar si no es tracta més aviat que res­pi­ren en un altre para­digma. Poden afir­mar que la Cons­ti­tució Espa­nyola va ser refe­ren­dada també a Cata­lu­nya, però sense haver de recórrer a l'absurd de dir que molta gent no la va votar, n'hi ha prou de recor­dar que cap norma cons­ti­tu­ci­o­nal democràtica sosté la seva vigència en la força i la violència. La llei pot ser impo­sada a cop de mar­tell, perquè l'Estat s'atri­bu­eix el mono­poli de la força; però la norma cons­ti­tu­ci­o­nal, fron­tera entre la política i el dret, entre la sobi­ra­nia política i la jurídica, sols viu en el con­sens sobre la seva apli­cació. La Cons­ti­tució Espa­nyola és norma suprema però Cata­lu­nya des de dins i Ale­ma­nya des de fora qüesti­o­nen la seva sobi­ra­nia política, com a resul­tat del des­en­cert, els interes­sos obs­curs i el dri­blatge curt dels par­tits. Té els dies comp­tats, si no cre­iem en els mira­cles.