El mal humor

Hi ha l'atur, en efecte, el drama de l'atur, l'enorme frustració diària que sumeix tanta gent en el desànim i la derrota i que, en aquest món on el poder i el prestigi són sobretot econòmics, degrada socialment. Hi ha l'òbvia reducció de sous i poder adquisitiu dels que encara cobren nòmina, pública o privada, i dels autònoms o petits empresaris, que tenen com a única força la força del seu treball. Augmenten les desigualtats, l'exclusió i l'abisme que separa els rics del pobres. El capital està guanyant la partida: governa la globalitat amb la crueltat amb què sempre s'han governat els imperis i pot exigir prerrogatives i fiscalitats propícies i, quan s'ho proposa, humilia i fa ballar ridículament consumidors, governs i assalariats, com aquells pistolers fanfarrons dels westerns d'abans.

Però, a més de tot això, que ja és prou trist, hi ha les condicions de treball i la profunda degeneració que han experimentat pràcticament totes les jornades laborals. Qualsevol activitat que es mogui en l'àmbit de les relacions econòmiques ho ha de fer en un ambient tens i enrarit, en el qual sovint emergeix la desesperació i s'ensenyen les dents i les convencions s'esberlen i tothom avalua la temptació de penjar el telèfon, abandonar la batalla i cremar les naus.

La mecanització, la robotització, la digitalització, l'ofimàtica i totes les possibilitats i la velocitat de la tecnologia actual no només no lleven duresa a les tasques sinó que incrementen la pressió i l'asfixia, i allò que els uns anomenen productivitat als altres els sona, simplement, a despietada explotació. M'imagino que vostès ja han notat que a mesura que s'allarga i s'accentua la crisi, a mesura que la precarització augmenta i les rendes es continuen concentrant i la igualtat d'oportunitats esdevé una quimera, el proïsme, dit així en general, tendeix més fàcilment a la irritació, l'enuig, o fins i tot a la ira.

Ara mateix em penso que, més que en una societat indignada, vivim en una societat emprenyada, ja que per passar del mal humor a la indignació, cal abans identificar quines són les raons i qui és el responsable dels teus mals, i no em sembla que això s'hagi fet de manera suficient. Hi ha una enorme violència en les condicions socials que s'imposen a la immensa majoria; una violència que aboca molta gent a la infelicitat, la depressió o la ingesta de fàrmacs, i això, segons tots els indicis, no és un parèntesi, ni una inflexió temporal, sinó una tendència. Ens diuen que s'ha acabat la festa i tant és que l'hagis celebrat com que no, les noves condicions són duríssimes i tu mateix: les agafes o les deixes.

Aquest, però, és un país lliure, una societat oberta i sempre et queda la llibertat de sobreviure en precari o enfonsar-te en la marginació. El mal humor s'estén i augmenta vigorós a les oficines, els despatxos, les fàbriques i les cues de l'INEM, i diuen que així continuarà fins que tota la perillosa força que conté no prengui consciència i es transformi en indignació.