Ells i nosaltres

La construcció social d'un “nosaltres” és essencial per a la constitució d'un grup humà i la seva identificació, cohesió i solidaritat. Un dels fets més espectaculars que es pot constatar a Catalunya aquests últims mesos és un canvi substancial del marc o frame identitari dominant respecte de les relacions Catalunya-Espanya. El nou marc conceptual, ja molt comú tant en el discurs públic com en la conversa quotidiana, té aquesta formulació paradigmàtica: “nosaltres i els espanyols”, o bé, “ells i nosaltres”.

La rellevància d'un canvi de quadre cognitiu i discursiu en un tema tan crucial no admet cap dubte. Designar i assenyalar els espanyols com a part separada i possiblement oposada a un “nosaltres” amb voluntat de constituir-nos en subjecte polític sobirà, ajuda notablement a centrar el conflicte (polític), a interpel·lar les parts i a redefinir un nou marc de percepcions i de relacions. El canvi es pot detectar en tres grans àmbits d'influència: els polítics, els mitjans de comunicació i el sector cultural.

En efecte, bona part dels polítics catalans, començant per Artur Mas i molts altres líders i representants institucionals (consellers, diputats, alcaldes...), es refereixen sovint a “ells” quan parlen de Madrid, del govern del PP o simplement d'Espanya. És justament el quadre terminològic allò que acaba per discriminar els dos tipus de discurs polític a Catalunya: el dels sobiranistes (“nosaltres i ells”) i el dels unionistes (“nosaltres i la resta d'Espanya”). A partir de la divisió entre les elits polítiques catalanes, també els diversos mitjans de comunicació de Catalunya estan adoptant un dels dos marcs de referència (els de Madrid no admeten fissura). I els sectors culturals més sensibles, des dels cercles intel·lectuals i acadèmics fins als empresarials i sindicals, estan fent el mateix.

Aquesta oposició entre frames identitaris bàsics en el discurs públic (i privat) havia de fer-se diàfan si el catalanisme volia superar els estadis d'indefinició i arribar a l'exercici del dret d'autodeterminació i a la independència. En realitat, la (re)construcció del “nosaltres” començà l'endemà de la derrota franquista, a les presons, a l'exili, a les manifestacions clandestines durant la dictadura. Després de la Transició, ha avançat fins a l'explosió de les dues grans manifestacions, la del 10-J de 2010 (per la nació) i la de l'Onze de Setembre de 2012 (per l'estat propi). La separació progressiva entre els dos quadres identitaris és ara un prerequisit de la futura consulta entre el sí (al “nosaltres” sobirà) i el no.

La Declaració de Sobirania del Poble Català, aprovada dimecres pel Parlament de Catalunya, culmina i sanciona la validesa del procés de formació d'un “nosaltres”. El Parlament declara que nosaltres, els catalans, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, som “subjecte polític i jurídic sobirà”. I declarant-ho, el Parlament efectua un mandat democràtic. Les conseqüències d'aquest mandat són enteses sense més ambigüitats a Catalunya i a l'Estat, a Europa i al món (la premsa internacional ho ha captat bé).

Però, el procés de redefinició del “nosaltres” no s'atura. Ara mateix dues forces polítiques emergents malden per definir nous marcs de comprensió. D'una banda, Ciutadans es presenta com a força unionista, però d'obediència catalana (a diferència del PSC i el PPC). I la CUP repta els altres partits sobiranistes a ampliar la comunitat del “nosaltres” per incloure-hi la proposta fusteriana dels Països Catalans.

Aquests dies, el president Obama ha recordat al món en el seu discurs de jurament del segon mandat: “Allò que ens uneix i ens fa americans és la lleialtat amb la declaració d'independència de fa més de dos-cents anys.” D'aquí a pocs anys, confiem que el nostre president podrà pronunciar unes paraules semblants: “Allò que ens fa catalans és la lleialtat envers la Declaració de Sobirania, que aprovà el Parlament el 23 de gener de 2013.”