Menystén, que alguna cosa queda

La tendència d'aquestes últimes setmanes entre tertulians i opinadors diversos és menystenir i minimitzar la gran manifestació de l'Onze de Setembre, passant-la pel sedàs dels mals resultats electorals de CiU del 25-N. Vénen a dir, en certa manera, que no n'hi havia per tant, que els manifestants potser eren molts menys del que semblava, que Catalunya no és tan independentista com ens van fer creure o que, de fet, els que vam ser allà no representem la majoria, ni de bon tros. És per això que alguns mitjans han fet via a desmarcar-se de les desenes d'articles i reportatges sobre el moviment independentista que van publicar en les setmanes posteriors a la Diada. I ara s'apunten, gairebé, a donar suport als mateixos arguments que van fer servir alguns polítics unionistes quan parlaven de la «majoria silenciosa» que s'havia quedat a casa aquell dia. Menystén, que alguna cosa queda. És una estratègia que funciona quan s'han esgotat els arguments o quan es veu a venir que et caurà al damunt el xàfec i que, a més, la riuada se't pot emportar avall ràpidament. Cal estar molt atent en aquest sentit perquè les maniobres de descrèdit seran constants des dels sectors que s'oposen a la construcció sobiranista. L'avantatge que tenim, però, els que volem que el país faci un pas endavant és que mantenim intactes els arguments –si no és que no s'han reforçat– que van portar centenars de milers de persones a manifestar-se: l'espoli fiscal continua i s'accentua, no se'ns reconeix ni se'ns respecta com a país, més aviat, tot el contrari, i es continua maltractant la llengua catalana. I, sobretot, hi ha un munt de gent que ha vist que sols ens en sortirem millor que mal acompanyats. Que vagin fent!

(Article publicat a Presència núm. 2135, del 27 de gener del 2013)