Dues esglésies al preu d'una

El dimarts d'aquesta setmana vaig tenir una sorpresa. Dues visites de cop. Totes dues m'esperaven a la bústia. Una em venia a veure per parlar-me del concili. Vaig quedar sorprès. Potser perquè sempre sóc jo qui en parlo i rarament trobo algú que me'n parli. La meva estranyesa el desconcertà una mica. I em va dir, perquè fes memòria: “Sí, home, el concili. Fa 50 anys va haver-hi un concili...” “Entra –li vaig contestar–, parlem-ne.” La manera de referir-s'hi, en passat, com un fet que formés part dels manuals d'història, em va picar l'amor propi. Al cap d'un parell d'hores, ja ens havíem entès. I la veritat és que em va deixar força més tranquil que no estava. Des d'aquí li dono les gràcies. Es tracta de Víctor Codina, jesuïta, doctor en teologia. segur que molts el coneixen. Resideix a Bolívia, però té un peu a Catalunya. Col·labora sovint a Cristianisme i Justícia i acaba de publicar un quadern en aquesta col·lecció titulat Fa 50 anys va haver-hi un concili..., amb els mateixos punts suspensius que, en el moment de presentar-se, em van tocar el voraviu. Ara ja ho sabeu. Si algú està interessat en la conversa que vam mantenir, llegiu-lo i ja m'ho sabreu dir. Per a mi va ser un plaer. Però un plaer agredolç, a vegades nostàlgic i, altres, amb ganes de seguir lluitant. Però sobretot (i per això el recomano) conté una exposició tan clara d'una situació tan fosca com la present, que és d'agrair. Retrobar-me amb una persona que va viure a Roma l'última part del concili, va significar reviure la meva experiència personal. I val a dir que em vaig sentir plenament identificat amb tot el que hi diu. Fa justícia a Joan XXIII i a Pau VI, i honora Cristianisme i Justícia. Es just tot el que hi diu. En algunes coses podria ser-ho més. Però ja les comentaré més endavant.

No voldria ser descortès amb la segona visita, que encara no us he presentat. Es tracta d'un representant d'una agència de viatges, especialitzada en “turisme religiós”, la branca que inaugurà el papa Wojtyla (no entenc que encara no l'hagin nomenat patró). Suposo que al Vaticà deuen estar desbordats de feina, amb tantes coses que se'ls giren en contra i tants problemes com té la cúria. La visita que us dic va ser curta. El representant de l'agència em va presentar el programa de “l'any de la fe” (amb lletres grosses i vermelles). Em va suggerir una llista de destins (que no transcric sencera perquè ja no podria dir res més, em quedaria sense espai): des de creuers pel Rin, fins a prometedors viatges al Perú, l'Argentina, Mèxic, Armènia i jo què sé. El més atractiu, per al meu gust, si tingués diners, és Tailàndia! Viure l'any de la fe a les platges de Pattaya, no vegis quina passada: el somni de la meva vida. Però què hi farem! A continuació, em va informar sobre les celebracions especifiques de l'any en curs. Una trobada de seminaristes i novicis, amb novícies, a la plaça de Sant Pere és la cosa més destacable del programa. Sobretot perquè resulta bastant llaminer, com a novetat, i pel fet en si. La resta, prefereixo deixar-ho córrer. I com a plat fort, la clàssica jornada dedicada a les famílies tradicionals, el model a seguir, en cas que algú estigui interessat en els costums de la vida patriarcal de les masies de pagès de fa dos mil anys. Finalment, i perquè no sigui dit, us recordo que la Jornada Mundial de la Joventut se celebrarà a Rio de Janeiro. Però ignoro la data. El de l'agència tampoc la sabia. Sí que sabia, però, que el 27 d'octubre hi haurà beatificacions a Tarragona. No sé quantes, per la mateixa raó: perquè ell tampoc sabia quantes. “Bé –li vaig dir–, no s'amoïni, la qüestió és n'hi hagi, no? Els bons costums no s'han de perdre. Passi-ho bé i adéu-siau.”

Llàstima de temps perdut, perquè ara em vindria bé. Em consola pensar que, als que tingueu interès a saber què ha passat amb el concili, ja us he dit el que havia de dir: llegiu el quadern del pare Codina, que s'ho val. Feu-ho per tots els que el voldrien llegir i ja no hi són. Estic pensant, ara mateix, en mossèn Jesús Huguet, que sé que el disfrutaria tant com jo. Alguna cosa em diu, dintre meu, que això d'ara no durarà. L'Església és una i en el moment present conviuen dos models d'Església diferents, la d'abans del concili i la del concili. Conviuen en una de sola, juxtaposades, amb la incomoditat que això comporta i amb la confusió que crea. Els teòlegs que van fer possible el salt endavant del concili, ja no hi són. Però una bona part dels bisbes que tenien el cul llogat, com se sol dir, tampoc. N'hi ha de nous. I ja es comencen a sentir veus que, com a mínim, trenquen l'uniformisme actual. Per tant, estigueu atents. Aprofiteu l'oferta abans no s'acabin les existències: dues esglésies pel preu d'una. Com en els millors supermercats.