L'atur no s'atura

Aquesta set­mana l'enquesta de població activa, la famosa EPA, ens ha fet saber que l'Estat espa­nyol ha aca­bat l'any 2012 amb 5,96 mili­ons de deso­cu­pats, el 26% de la men­ci­o­nada població activa. A Cata­lu­nya la xifra d'atur puja a 885.100 o, el que és el mateix, el 24% de per­so­nes que volen tre­ba­llar no tro­ben on fer-ho.

Aques­tes esgar­ri­fo­ses dades ens demos­tren dues coses. La pri­mera és la pro­fun­di­tat de la crisi i la feblesa del nos­tre tei­xit pro­duc­tiu esco­rat extre­ma­da­ment en el miratge de la cons­trucció. La segona evidència és que, digui el que es digui, el país no ha estat capaç de fer un acte de rea­lisme i sacri­fici, i l'ajus­ta­ment de la con­tracció només s'ha fet per la via de l'atur, que sem­pre és el resul­tat final quan no es fa res més o el que es fa, falla.

Quan sur­ten aques­tes dades tot­hom té la temp­tació de mirar i cul­par-ne al govern, sigui el govern que sigui, i no sem­pre n'és el cul­pa­ble o, com a mínim, el prin­ci­pal cul­pa­ble. A aquest error ens hi por­ten sovint els matei­xos polítics amb dis­cur­sos insol­vents econòmica­ment però que, per des­gra­cia, tenen un cert pre­di­ca­ment entre la soci­e­tat. En el pas­sat ple del Par­la­ment de Cata­lu­nya, els que eren con­tra­ris al mani­fest, interes­sa­da­ment, blas­ma­ven l'acte amb el recur­rent i ja gas­tat sub­ter­fugi que davant de la situ­ació econòmica el pri­mer debat hau­ria d'haver estat sobre la crisi. I a més, per donar-hi solem­ni­tat, hi afe­gien que la situ­ació és tant greu que no es pot espe­rar més.

Dit així sem­bla­ria, i alguns s'ho cre­uen, que és a les mans del govern català i del Par­la­ment solu­ci­o­nar aquesta xacra de l'atur i de la crisi, un engany que quan s'uti­litza per interes­sos polítics davant de tant de pati­ment el fa immo­ral. En vista a tant de sofri­ment i d'emergència, el mínim que podem dema­nar als polítics és rigor en la veri­tat. Eco­no­mies amb governs molts més forts i ins­tru­ments molt potents, com un banc cen­tral, també estan en decrei­xe­ment, com és el cas de la Gran Bre­ta­nya.

He dit al començament que hem triat el camí de l'atur per fer l'ajus­ta­ment, i això ens dife­ren­cia dels països del nord enllà, com pot­ser també ens dife­ren­cia els nos­tres sin­di­cats, empre­sa­ris i la mateixa soci­e­tat. Fins avui pràcti­ca­ment tota l'acció sin­di­cal s'ha enca­mi­nat a pro­te­gir els tre­ba­lla­dors que tre­ba­lla­ven i en cap cas no ha tin­gut el mínim gest per als deso­cu­pats. És a dir, ens hem com­por­tat amb un ego­isme impor­tant men­tre cada dia milers de tre­ba­lla­dors ana­ven a l'atur. Mol­tes de les mani­fes­ta­ci­ons i vagues del sec­tor públic, per rei­vin­di­car drets labo­rals, en un con­text d'emergència com l'actual, no s'ente­nen. Si el país s'ha empo­brit, com ho ha fet, no podem pre­ten­dre ètica­ment car­re­gar tot l'empo­bri­ment als pràcti­ca­ment 900.000 deso­cu­pats i defen­sar el nos­tre pri­vi­legi de tenir feina i capa­ci­tat nego­ci­a­dora per man­te­nir-nos com si no passés res.

Hem de tenir clar que l'atur només el solu­ci­o­na­rem cre­ant llocs de tre­ball i avui, i suposo que per molt de temps, només l'empresa del sec­tor pri­vat i l'auto­o­cu­pació seran els proveïdors de llocs de tre­ball. Per tant, on hi ha més a dir i fer no és al govern ni al Par­la­ment; qui hi ha de fer més són els empre­sa­ris i els sin­di­cats, i no sem­pre han estat a l'altura de la seva res­pon­sa­bi­li­tat social. L'exem­ple més clar d'aquesta manera de fer i de ser l'hem tin­gut aquests matei­xos dies amb el com­por­ta­ment dels dos prin­ci­pals sin­di­cats en la nego­ci­ació fra­cas­sada de la Nis­san.

Fins i tot en la pos­si­bi­li­tat que es pugui recon­duir la situ­ació, sacri­fi­car qua­tre mil llocs de tre­ball o posar-los en perill per ego­isme inso­li­dari és tan greu que es qua­li­fica per si mateix. El comitè d'empresa de la Seat, fa uns anys, va fer el mateix, però sor­to­sa­ment ara han entès el seu rol i amb qua­tre dies han arri­bat a un acord amb l'empresa. Si durant la crisi totes les nego­ci­a­ci­ons s'hagues­sin fet amb aquesta volun­tat, estic segur que avui no par­laríem de tant d'atur.

Com deia la meva àvia: “no tots els pobres els ha fet Déu.” Aquí podríem dir que no tots els deso­cu­pats els ha fet el govern.