Corrupció i final de la crisi
Vista amb ulleres de prop, la corrupció que ens envolta pot semblar una desgràcia que se suma al daltabaix econòmic que patim. Contemplada amb més distància, gosaria dir que la sobreeixida de clavegueres no és paral·lela a la crisi, sinó que en forma part indestriable.
El sot on hem anat a raure té el seu origen, com sabem, en una etapa de bonança alimentada per una bombolla fabulosa, manxada pel sector immobiliari. Tot en un marc sociològic dominat pel clientelisme, el nepotisme i la màniga ampla. Com que la teoria que sosté que tot allò que puja acaba baixant no és només una llei física sinó també econòmica (per bé que en aquesta disciplina el moviment vertical adopti la forma de cicle), el globus va anar pujant, botit, fins que, pam, va esclatar. En comptes de fer un pet com un aglà, però, ha evolucionat amb un seguit d'explosions en cadena. El primer catacrac, l'immobiliari; després, el financer; a continuació, el de l'estat del benestar. En cada cas, una profunda reestructuració ho sacseja, sedassa i reorganitza tot. El món del totxo no és el que era. El sector financer experimenta (volia dir pateix, però qui patim som els contribuents) un canvi dràstic. El model social està mutant. Queda la política, el greixant que va permetre que la màquina especulativa anés rutllant i que es va anar untant les mans a còpia de remenar l'oli. Tard o d'hora la política havia de deflagrar. La neteja també serà profunda i, en aquest cas, em temo, amb un soroll de trompeteria de dimensions wagnerianes. Després d'això, si ho fem bé, més savis que no pas rics tornarem a inflar el globus, a fer girar cap amunt la roda del cicle.
