Deslleialtat britànica
Per distreure l'atenció de la gent de la mala gestió de la crisi econòmica i social, el premier britànic David Cameron ha anunciat el seu propòsit de convocar un referèndum abans del 2018 sobre la permanència del Regne Unit a la UE. Una aposta de tafurer: convocarà el referèndum si el 2015 guanya les eleccions generals per majoria absoluta, cosa que a hores d'ara sembla poc probable.
La justificació de la proposta és fal·laç. Cameron critica la UE per la seva inestabilitat, les seves polítiques insuficients davant la crisi, la seva manca de legitimitat democràtica, tot oblidant que la Gran Bretanya té una gran responsabilitat en la fragilitat de la UE per les seves contínues traves a la construcció europea. I l'estratègia de la proposta és una treta de xantatgista professional: convocaré un referèndum (desestabilitzador) si no accepteu les reformes de la UE que em convenen, entre les quals més desregulació per a tothom i més excepcions per al Regne Unit en matèria social, financera, pressupostària, judicial, pesquera... i no cal dir que heu de seguir pagant el “xec britànic” –un retorn que en el període 2007-2013 haurà pujat a 31.000 milions d'euros–; a més, pretenc que la City continuï sent la primera plaça financera d'Europa sense sotmetre's a les regles i taxes que esteu preparant.
A banda de la mala fe i de l'oportunisme del moment, la deslleialtat de Cameron envers la UE no és ni extravagant ni singular; és una pràctica més de la tradicional trajectòria britànica respecte a la construcció europea.
A mitjan anys cinquanta, la Gran Bretanya no es va voler afegir als sis estats que constituïren les Comunitats Europees i va fer tot el possible per torpedinar el projecte. Per l'èxit sorprenent de les Comunitats la Gran Bretanya, empesa també per les seves dificultats econòmiques i per la pèrdua progressiva de poder en l'esfera internacional, va canviar d'estratègia i sol·licità, l'agost del 1961, amb un govern conservador, l'ingrés a les Comunitats. El president Charles De Gaulle, per mitjà d'una sonada conferència de premsa, el 14 de gener de 1963 rebutjà de manera rude i expeditiva la candidatura britànica. Algunes de les raons que llavors adduí mereixen ser recordades: (si la Gran Bretanya entrés a la comunitat) “...hauria de dur a terme transformacions de si mateixa, que li permetessin formar part de la comunitat europea”...“sense restriccions, sense reserves, ni preferències de cap classe”.
El 1967, amb els laboristes al govern, la Gran Bretanya presentà de nou la seva candidatura que de nou fou rebutjada per De Gaulle per les mateixes raons. Un cop desaparegut De Gaulle, el govern conservador d'Edward Heath, que havia acceptat explícitament la finalitat política dels tractats de les Comunitats, després d'una negociació que féu paleses les exigències i reserves amb què la Gran Bretanya es veia a les Comunitats, formalitzà l'adhesió el 1972. El premier laborista Harold Wilson, el 1974, exigí una insòlita “renegociació” a fons del tractat d'adhesió, sota l'amenaça de denunciar-lo, que en part obtingué el 1975.
D'aleshores ençà cap avenç substantiu de la construcció europea no ha estat proposat en primer lloc per la Gran Bretanya, que s'atribueix, això sí, el disseny d'un mercat únic lliurecanvista i el foment d'una ampliació indiscriminada de la UE . La característica de la condició britànica de membre de les Comunitats i de la UE, indistintament amb governs conservadors o laboristes, han estat les reserves, les “línies vermelles”, les excepcions, les derogacions i el veto. Si se celebrés el referèndum que proposa Cameron i el resultat fos un no a Europa, patirien tant els britànics europeistes com l'economia i la posició global de la Gran Bretanya i, en certa mesura, també Europa, però la construcció europea podria, per fi, desprendre's del llast britànic. És preferible una Europa (franco) alemanya a l'Europa britànica de Cameron.
