LA GALERIA
Mossèn Mel
Ha mort, després de 48 anys de sacerdoci, Mn. Josep Maria Melció i Pujol, capellà carismàtic de la Garrotxa, on ha exercit més temps, sobretot a Riudaura, d'on era rector. La darrera vegada que vam parlar va ser a la Festa de la Música de la seva Banyoles nadiua, a l'octubre passat. Com que sabia que solia dinar al Casal Marià d'Olot, vaig aprofitar per donar-li records per a un altre prevere conegut: Mn. Ramon Bosch, actual capellà de les monges de la Residència del Tura. Mn. Ramon, sent vicari a Lloret, acabat de sortir del seminari, i abans d'anar a passar més de 40 anys de missioner al Togo, m'havia ensenyat llatí i l'he recordat sempre amb agraïment. Va ser ell mateix qui, fa poc, em va advertir que Mn. Mel estava molt malalt, i és, també, el qui el diumenge al vespre me'n va comunicar la defunció. A Mossèn Mel el coneixia del món de la cultura i del seu sovintejat recórrer l'Alta Garrotxa. Més d'una vegada havíem fet la xerrada quan ens trobàvem a Beget. A muntanya el coneixia i l'estimava tothom per la seva bonhomia –tenia un somriure franc encomanadís– i per la solidaritat que inspirava el seu contacte amb els autòctons. Capellà recte, però alhora modern, senzill, obert, sense recargolaments, era pròxim al jovent, però també a la gent gran. Excel·lent fotògraf, ha immortalitzat tots els racons de bona part de la geografia gironina. Especialment important fou el llibre Caminant per l'Alta Garrotxa escrit per Ramon Sala i Narcís Puidevall (1984), que ell va il·lustrar amb fotografies en blanc i negre. També va fer les fotografies, aquest cop en color, d'una part del voluminós llibre La Festa a les terres de Girona (1991) editat per la Diputació. Jo vaig escriure l'apartat referit a les danses i recordo que vam coincidir en més d'un lloc a recollir informació i imatges. El veig encara maldant per captar tota la plasticitat i el moviment del Ball dels Cavallets, de Sant Feliu de Pallerols. Una vegada que va venir a l'ermita de Santa Cristina de Lloret i va veure que hi havia gent neguitejada perquè no li arribava el capellà de la cerimònia, va estar a punt de posar-se la casulla i oficiar ell. Era espontani i amb esperit de servei. De fet, la Selva no li era indiferent, perquè havia estat vicari a Arbúcies i a Hostalric. Poques vegades he vist l'església de Sant Esteve d'Olot tan plena com en el seu comiat. El silenci colpia però l'aplaudiment amb què la gent va dir adéu al fèretre encara fou més emotiu. Va ser la darrera mostra d'afecte a un entranyable rector de poble, de Riudaura, on ja reposa per sempre.