En defensa dels ajuntaments

En un moment de crisi institucional sense precedents sembla que tothom s'atreveixi amb els ajuntaments. Documents diversos postulen reformes en profunditat, i opinadors de tota mena detecten en els ajuntaments la llavor de molts dels problemes de caràcter general, que no seria difícil d'atribuir a d'altres nivells d'administració o de compartir-los entre tots. El dèficit, la corrupció o la manca d'adequació de la funció pública local als requeriments d'una societat moderna serien els llocs comuns d'un atac en tota regla. El plantejament és d'un simplisme esfereïdor i amb la mateixa simplicitat es planteja un programa de liquidació i desapoderament dels governs locals que no té cap precedent en la història de l'administració pública. Així, es formulen propostes per a l'eliminació de municipis i la modificació del mapa municipal, es proposa la supressió de mancomunitats, es planteja la reducció del nombre de regidors per ajuntament, s'imposa la limitació de les retribucions d'alcaldes i regidors, s'amenaça amb la derivació de les transferències de l'Estat al pagament directe dels proveïdors dels municipis que no cobrin puntualment, s'aborda la reducció de les competències i s'afirma que amb la concentració de les competències urbanístiques en organismes superiors desapareixerà la corrupció instal·lada en les esferes de les administracions.

La tradició municipalista ha tractat històricament de defensar el principi de l'autonomia local, les competències dels ajuntaments, la idoneïtat del marc municipal per a la prestació de determinats serveis a la col·lectivitat i la necessitat d'una legislació adequada en matèria de governs i hisendes locals que atorguin als municipis la flexibilitat necessària per assumir les seves competències i els recursos suficients per exercir-les amb plenitud i eficàcia. A Catalunya, aquesta tradició s'ha forjat amb un esperit reformista i regeneracionista que agafa força en el marc del catalanisme polític, i que troba un camp d'expansió en temps de la Mancomunitat, primer, i de la República després, amb la Generalitat. La voluntat de creació de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya es plantejava, justament, la resposta a la necessitat d'una funció pública preparada per atendre i servir el mapa municipal i dotar-lo dels controls i dels assessoraments o la intervenció adequats per garantir els temes de procediment, de legalitat i de compliment dels objectius de les funcions encomanades als municipis. Aquest va ser l'ànim de la Federació de Municipis Catalans, que va organitzar el I Congrés Municipalista Català, del 3 al 6 de febrer de 1933. Amb el mateix objectiu, setanta anys més tard, la Federació de Municipis de Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis van organitzar el II Congrés de Municipis de Catalunya, del 17 de juny al 10 de novembre de 2001.

Durant dècades hem assumit la doctrina del principi de subsidiarietat pel qual, i Europa així ho creu, tot allò que es pugui fer més a prop no cal fer-ho de lluny. La distància, l'anonimat, la centralització, la burocràcia, la manca de calidesa i de proximitat han estat considerats, de fa temps, com els factors de distorsió que calia combatre des del món local per garantir un principi democràtic de resposta directa a la sobirania i a la representació exercides en contacte directe amb els ciutadans. La noció de primera trinxera ha estat a l'ordre del dia des de les eleccions municipals de 1979 que retornaven a la política local, anòmalament dos anys més tard que a la política general, la credibilitat i la força de la llibertat i de la democràcia. L'accent local va produir la revolució silenciosa més apassionant i eficaç de la democràcia contemporània, amb una transformació física i social dels pobles i de les ciutats sense cap precedent històric equiparable. Els ajuntaments van fer d'amortidor dels desajustos de la societat espanyola i catalana contemporànies i van abordar els problemes de la cohesió social en la seva integritat global, tant en els moments de crisi com en els moments d'expansió. La imaginació municipal va saber donar respostes directes als problemes de l'atur que ara semblen irresolubles i va organitzar programes, dispositius i plans que pal·liaven els efectes de l'atur i estimulaven la inserció laboral i la cohesió social. En termes globals, els ajuntaments han fet aquesta feina amb exemples més que notables de bona administració i eficiència, són per regla general administracions més sanejades i menys endeutades que les altres administracions i disposen d'una capacitat de recuperació que de moment no semblen en disposició de mostrar els nivells superiors de les altres administracions.

Si ens cenyim a la temàtica urbanística es fa molt difícil d'atribuir a les administracions locals la culpa dels abusos especulatius o dels casos de corrupció que han esquitxat el mercat més sensible en temps de la bombolla immobiliària, que era el mercat del sòl. Justament van ser els marcs legislatius generals i la convicció errònia que la liberalització i l'abundància de sòl actuarien automàticament de reguladors del preu i evitarien el desgavell originat en aquest principi erroni, els que han donat lloc a models expansius sense planificació. Precisament, contra tot pronòstic, la desregulació des de dalt o la desregulació des de baix, en el cas de la manca de planejament, actuaven en la mateixa direcció. Creaven les condicions idònies per a la impunitat especulativa escapant d'un entramat ben construït des d'una legislació autonòmica adequada i una exigència de planificació que havia d'assegurar un marc estable i jurídicament fiable i creïble per al present i per al futur. En definitiva, començar des de baix i pel món local és avui una excusa de mal pagador. L'aprimament de l'administració, la seva desburocratització, la reforma en profunditat, el compliment de la llei i el pagament dels deutes han de començar des de dalt, si es té el coratge d'exercir un lideratge moral i exemplificant que avui no es veu per enlloc.