En mans de qui estem?
Com més va més gent hi ha que creu que els polítics, en general, no tenen remei, i els nostres encara menys. En temps de la transició, existia la creença que les males maneres de governar desapareixerien un cop instaurada plenament la democràcia; però ara, a qui o a què ens podem encomanar? L'extinció de l'esperança és un dels pitjors càrrecs que es poden fer a l'actual generació de dirigents, no solament perquè no s'albira en l'horitzó cap règim alternatiu ni cap procediment de reforma del que ens han llegat, sinó perquè ningú en plenes facultats no creu que els seus fills viuran en una societat més ben ordenada, ni tindran més bones oportunitats, ni serà més planera la seva recerca de la felicitat. Com més va més gent hi ha que sent que el seu destí està en mans de corruptes, manipuladors i incompetents, i que tots i cadascun dels qui ens governen tenen almenys dues d'aquestes característiques. El preu a pagar, com a societat, és molt superior a la dinerada que s'hagin pogut embutxacar, perquè les conseqüències de la pèrdua de credibilitat són incalculables. La força amb què Catalunya pugui alçar la veu davant tot Espanya, o el pes que pugui tenir Espanya en la Unió Europea, estan en funció de la credibilitat i de l'autoritat moral dels seus representants; quan aquests desperten en els ciutadans, en el millor dels casos, desconfiança i, sovint, un refús irreversible, vol dir que, col·lectivament, hem perdut el rumb. El mot desafecció és un eufemisme que queda molt curt a hores d'ara. Llavors hom comença a pensar en solucions estrafolàries –com sempre hi ha hagut qui pensa que només posant militars a dirigir l'administració, l'economia va com una seda, ara també hi ha qui creu que en una assemblea d'arreplegats en una plaça es pot improvisar un programa de govern–. No és còmode haver de recordar que si els responsables de la degradació institucional han estat elegits en democràcia, també en democràcia han de ser rellevats, denunciats i, quan pertoqui, condemnats. Encara s'hi pot presentar tothom a les eleccions, i es pot posar en evidència el contrast entre les promeses i les realitats, i es pot recórrer als tribunals, i preguntar a les administracions en què i per què dilapiden els cabals públics. És molt laboriós, això sí, i no s'acaba mai, però per no fer res i que ens ho facin tot, ja hi ha molts altres tipus de règims polítics, tots amb garantia històrica de fracàs.
