Cap a una nova esquerra?

La Nova Esquerra Catalana, el projecte capitanejat per l'històric del PSC Ernest Maragall, va recalar ahir a terres gironines. I ho va fer, i no per interès oportunista –perquè estava programat de fa dies–, en un moment en què, ahir mateix, un històric militant del PSC gironí –i ganxó–, José Antonio Donaire, anunciava que es donava de baixa de la militància. I tot plegat només dos dies després que Ignasi Thió i Glòria Plana optessin per renunciar als seus càrrecs orgànics. El vaixell socialista perd tripulants, doncs, cansats de veure que es compleix allò d'”on hi ha capità no mana el mariner”. Nova Esquerra Catalana, en el fons, no deixa de ser un reflex clar de tot aquest procés, que és molt més profund que la polèmica pel dret a decidir. Estem parlant d'un tema estructural, amb aires de pandèmia, que ve de lluny i que només va maquillar el fet que el PSC arribés a la presidència de la Generalitat. En aquest convuls, i històric, moment polític sembla que el dret a decidir ha resultat ser el gran catalitzador. I, pel que sembla, no hi ha marxa endarrere, com va exemplificar Ernest Maragall, en al·lusió a la nova aventura política: “Cada dia que passa em felicito de ser part d'un món nou i de ja no formar part d'un de vell que cau a pedaços.” La d'ahir, i pel que fa referència a Nova Esquerra Catalana, va ser una trobada, en primer lloc, amb representants del sindicat de CCOO, a la seva seu a Girona, però també un contacte amb simpatitzants –ells en diuen inscrits o interessats– . La foto de família, petita de moment, no deixava de ser significativa: Maragall flanquejat per Joan Solana, exalcalde socialista de Banyoles, i, un altre històric, Joan Armangué, exalcalde de Figueres. La imatge, i fent un anàlisi simple, pot semblar que visualitza el socialista emprenyat, el rebotat, si ho preferiu. Però un anàlisi més profund, i vist el degoteig de baixes de militants socialistes, fa que s'hagi de parlar clar de desencantament. Nova Esquerra, al marge que l'aventura prosperi i, no només això, tingui continuïtat sostinguda en el temps, no deixa de ser una alerta que cal reformular el propi concepte de fer política; o, millor encara, de com transformar un potent instrument per fer-ho: els partits polítics. Ernest Maragall té molt a veure en la història recent del PSC; igual que Joan Armangué i Joan Solana, aquest fet no és pot obviar. Si es fes una analogia, i donant per vàlids –i sincers– els seus compromisos, ens podríem trobar davant de polítics compromesos que aspiren a fer alguna cosa més que seguir mantenint el sistema i apostar per la revolució –ara se'n diu radicalitat democràtica–. No només es pot parlar de socialistes rebotats, per filies, fòbies i repartiment de cadires o quotes, que també; ara s'ha de parlar de socialistes desencantats que, sense segurament renegar del que han fet, veuen que cal plantejar una nova utopia.