La premsa, primer poder?
Els fets excepcionals que estem vivint al Regne d'Espanya conviden a reflexionar sobre la intervenció de la premsa i del periodisme en l'eclosió de la profunda crisi política que sacseja totes les estructures de l'Estat. L'espiral de denúncies de la corrupció generalitzada en l'administració i en els sectors financers i empresarials va culminar amb la publicació a El País dels anomenats papers de Bárcenas.
Només calia que un diari de prestigi n'assumís la veracitat perquè l'entramat mediàtic intern i internacional apliqués al PP la categoria més extrema i temuda: la de l'escàndol polític. The New York Times titulava: “L'escàndol de Rajoy va creixent.” El conservador Financial Times gosava afirmar que les institucions espanyoles, “des de la monarquia fins al poder judicial”, mostren signes de “putrefacció”. La imatge del govern espanyol i del líder del PP no podien caure més baix.
A l'interior de les fronteres espanyoles, la perplexitat dels ciutadans i ciutadanes davant un escàndol de tal magnitud ha fet rebrotar una fe, sovint perduda, envers la premsa i el periodisme. Quan totes les institucions de l'Estat postfranquista sembla que paguin el preu del seu pecat d'origen –la falta d'una depuració profunda dels aparells corruptes de l'Estat dictatorial–, la gent espera i reclama dels mitjans de comunicació alguna llum per sortir del túnel.
No vull dir que totes les institucions mediàtiques espanyoles estiguin lliures de sospita respecte de les seves dependències o connivències amb l'antic règim. Per desgràcia, tampoc aquí es va fer net en la Transició. Dic que davant el descrèdit dels tres grans poders de l'Estat, potser la premsa i el periodisme passen momentàniament a ser considerats –pels ciutadans i també pels altres poders– ja no el “quart poder”, com el va definir Edmund Burke, sinó el primer.
En una societat tan opaca i corrupta com l'espanyola, el coneixement del flashback o procés enrere que va des de la revelació periodística d'una informació secreta d'alt valor estratègic (polític, econòmic o policial) fins a la decisió anterior de la filtració –qui la fa, en quin moment i amb quina intenció–, donaria les claus de l'escàndol. Aquí hi ha l'autèntica caixa negra de les grans exclusives periodístiques, des dels papers del Pentàgon fins a les filtracions de Wikileaks. Pel que fa als papers de Bárcenas, coneixerem per exemple qui els va filtrar a El País i si és veritat que El Mundo no s'atreví a publicar-los?
El poder de la premsa, el que li reconeixen els ciutadans i sobretot el que li atorga la tradició liberal democràtica, no deriva òbviament de l'oportunisme o de l'interès d'una filtració, per més important que sigui el tema o el mitjà. Si les constitucions i la doctrina del Conveni Europeu de Drets Humans atribueixen un paper únic a la llibertat de premsa és perquè la consideren una institució imprescindible per a la lliure circulació de la informació i la formació d'opinió, bases de la democràcia. Alguns mitjans i alguns professionals poden suscitar dubtes sobre la seva honestedat. Però és el sistema de la comunicació com a institució pública, com a narrador i comentarista de la vida col·lectiva, el que pot oferir garanties contra l'opacitat i el secretisme amb què solen i volen operar els altres poders.
La vella il·lusió emancipadora de la primitiva premsa burgesa contra l'absolutisme sembla que reviu avui amb una radicalitat nova. És la il·lusió d'un periodisme compromès a posar al descobert les trames del salvatge capitalisme financer i a denunciar la deriva de la política cap a uns models d'actuació propis de les màfies. Aquest crèdit de confiança en la institució periodística, que arriba, per cert, en uns moments de greu crisi del sector, hauria d'esperonar els professionals a assumir la seva missió cívica amb més exigència, més independència i més llibertat.
