Els colors invisibles de les lletres

«A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals, / algun dia us diré les naixences latents», escrivia Arthur Rimbaud (traduït per Joan Brossa) a finals del segle XIX. Quan vaig estudiar aquest poema al liceu de Perpinyà, em va venir una mena d'angoixa: per què les vocals m'apareixien amb d'altres colors? Per mi, el poema seria: A blau, E gris, I groc, U taronja, O negre. Efectuat l'experiment amb d'altres persones, veig que en aquest com en altres àmbits cal guardar la calma i adonar-se que tot és subjectiu. Atribuir un color a una lletra, a un so o a un gust equival a fer malabarisme amb els sentits, a atribuir a un sentit les característiques d'un altre. Es tracta a la vegada d'un recurs literari i d'una particularitat psiconeuròtica que, en els dos casos, porta el mateix nom: sinestèsia. És clar, la literatura, llaminera d'invencions i inversions, va plena d'aquestes sinestèsies, més o menys espectaculars, des del «color d'olor de poma» de Gabriel Ferrater a l'«olor rasposa i hidratada que fan els unglots dels cavalls» de Joan Perucho. I, és clar, passant per Josep Pla, que usava freqüentment d'aquesta figura retòrica, però sense estridència, de manera que gairebé podria no ser identificada com a tal: «El poble de Cotlliure de colors sords», «el llaurats tenen colors primitius i brutals», «les clarors antigues i suaus de l'olivera»; «deixa't amanyagar per la llum del nord»; «les vinyes van perdent el verd una mica aspre», «els grocs més saborosos» o el sensacional «l'espectacle és magnífic i el verd fresc, esclarissat dels cirerers, sembla contenir un formigueig de carmí».

La sinestèsia, però, també té a veure amb la neurologia i afecta persones que, més enllà d'una sensació més o menys imaginativa –com era el cas per Arthur Rimbaud–, estableixen una relació involuntària, sistemàtica i indefugible entre diversos sentits, per exemple entre sons i colors –sembla que Franz Liszt i Duke Ellington veien les seves notes amb colors– o entre lletres i colors. Les combinacions són molt diverses ja que se n'han llistat bastants desenes, i una de les més curioses seria la que associa paraules i gustos. Paraules que tenen un gust. En aquest cas, la relació és determinada a vegades, però no sempre, per l'homofonia relativa entre el mot inicial i nom del gust: la paraula pou podrà tenir gust d'ou o les paraules que comencen amb el dígraf ll –llavi– tindran gust de llimona. I em pregunto quin efecte deu fer besar llavis sistemàticament cítrics.

Existeix una manera simple d'adonar-se d'algunes dificultats a les quals es poden trobar confrontats els sinestetes. Es tracta de l'efecte Stroop, un test elaborat als anys trenta pel psicòleg americà John Silver Stroop i que tothom pot reproduir fàcilment. Per facilitar l'exercici, he demanat al talentós il·lustrador que alegra cada setmana aquestes cròniques d'adaptar el seu dibuix a aquest exercici. En cada cas, es tracta de dir en veu alta en quin color són escrits alguns noms de colors. A la primera sèrie hi ha correspondència entre nom i color: vermell és escrit en vermell, blau és escrit en blau. Fàcil. En canvi, a la segona sèrie, ja no hi aquesta correspondència: blau és escrit en vermell, groc és escrit en verd... Les respostes a aquesta segona sèrie seran més lentes i, per algunes persones distretes, equivocades. Abans de mirar el color, llegim la paraula i, per això tendirem a dir que la paraula blau escrita en vermell és escrita... en blau. I així, a força d'acumular petites sorpreses que ens empenyen a la modèstia, veiem que la vida continua sent bonica.