A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS
A l'Himàlaia també la felicitat és relativa
Podria semblar que un dels indrets més cool del planeta és el Bhutan, el govern del qual des de fa uns anys ja no mesura el Producte Nacional Brut del país sinó la seva Felicitat Nacional Bruta, estimada regularment amb enquestes oficials. L'operació de comunicació internacional que va seguir aquest anunci va atreure subsidis internacionals cap a aquest país; com també el fet que el 2008 l'actual rei del Bhutan, Jigme Khesar Namgyel Wangchuck, transformés la monarquia absoluta en monarquia parlamentària (i pot ser també que sigui l'únic país del món en què el tabac és il·legal). Amb una part d'Himàlaia verge d'alpinistes occidentals (aquest esport hi és prohibit, per salvaguardar el patrimoni espiritual simbolitzat per les altures), aquest país de dos milions d'habitants un xic més gran que Catalunya intenta trobar en la proclamació d'una identitat específica un escut suficient a oposar a la fam annexionista dels seus dos poderosíssims veïns, Xina i Índia. Ara bé, no deixa de ser curiós, i trist, que aquest reialme plantat per damunt dels núvols s'inspiri, per defensar la seva identitat, dels principis més penosos del jacobinisme francès o del nacionalisme turc.
A Buthan, la llengua oficial és el dzongkha, llengua de la família del tibetà i que s'escriu amb el mateix alfabet. Existeixen, però, unes trenta altres llengües parlades en valls estretes del país, les quals llengües són ignorades per l'Estat i fins i tot, en certs casos, combatudes per ell. És comprensible i saludable que un país petit amb una llengua pròpia que no es parla enlloc més del món s'armi per protegir aquesta llengua, però les campanyes oficials de bhutanització, que es fan amb el lema «una nació, un poble», tenen sobretot per objectiu d'incitar la població a abandonar les altres llengües parlades al país. I en particular el nepalès, que constitueix la principal minoria ètnica i que concentra des de fa dècades els sentiments hostils de l'Estat. Al temps de la monarquia absoluta, el govern va retirar la nacionalitat buthanesa a una part important de ciutadans d'origen nepalès, obligant-los de fet a marxar del país. I, és clar, el nepalès és prohibit a les escoles. A l'origen, el conflicte latent entre l'Estat bhutanès i els nepalesos té un origen més aviat religiós: l'Estat es considera a ell mateix com el principal guardià del budisme i, per això, sempre s'ha sentit amenaçat per l'hinduisme dominant del seu veí indi i del seu quasi veí nepalès. L'eradicació programada de la llengua nepalesa del país seria doncs un dany col·lateral o, segons els artífexs del jacobinisme de tipus himalaienc, un guany afegit.
L'anglès, en canvi, es beneficia de totes les comoditats, tot i que sembla que no hi hagi al país ningú que tingui l'anglès com a llengua materna. És la llengua cooficial de fet, herència d'un protectorat britànic de quasi dos segles, quan el Buthan feia part del Gran Joc entre potències occidentals escenificat per Rudyard Kipling. La Constitució té una versió anglesa oficial, els judicis es redacten tant en dzongkha com en anglès i els senyals de carretera, sovint pintats a mà, en formats diversos i amb materials altament reciclables, estan redactats de forma bilingüe. En el molt complet i apassionant lloc web de la universitat de Laval (Quebec) dedicat a les llengües del món s'emet la hipòtesi que, si bé l'explicació oficial d'aquest bilingüisme és la voluntat d'obertura al món, el motiu real seria de mantenir els privilegis d'una casta d'erudits que pot perpetuar-se en els llocs de poder gràcies al seu domini de l'anglès. En qualsevol cas, és probable que els criteris de càlcul de la Felicitat Nacional Bruta no incloguin allò que pensen els ciutadans del fet de no tenir el dret de parlar la seva llengua materna a l'escola.