Corrupció en capicua

Un dels últims plaers que em queden com a teleaddicte és deixar el canal 3/24 repetint-se sense descans durant hores. Podrien alternar continguts i obrir-lo més a la informació cultural, però tenen la tendència a repetir tot el reguitzell de notícies polítiques, de societat i esportives per davant de les culturals, tot i que la cultura és el tret distintiu del país. Malgrat la crítica, el 3/24 m'encanta i no me'l perdo. La possibilitat d'una informació de qualitat a qualsevol hora em sembla un regal, sobretot amanit amb les entrevistes de la Montserrat Jené, càlida, carismàtica i maternal, mai capciosa.

Bé, el preàmbul és per fer un repàs de les últimes dues setmanes. No cal ser gaire sagaç per adonar-se que en un país normal la corrupció política no hauria d'ocupar entre deu i dotze minuts del començament d'un noticiari de mitja hora. Amb infinitat d'alts càrrecs implicats, el ciutadà té la sensació de viure amb veïns com la banda d'Alí Babà.

El problema va ser quan en el tram final del 3/24 van començar amb la corrupció a l'esport: el cas Eufemiano Fuentes, la despossessió de tots els títols de Lance Armstrong, l'escàndol dels partits de futbol venuts i, fins i tot, el suposat dopatge de la Real Sociedad quan era president Iñaki Badiola, a més amb diner negre. En el seu currículum, Badiola figura com a especialista en banca d'inversió i per haver estat president del Banco Santander de Negocios. Va ser tan bon gestor que va dur la Real Sociedad a concurs de creditors.

Després d'haver assistit als més de deu minuts de corrupció política i als finals de corrupció esportiva, les guerres internacionals d'enmig quadren amb l'argument de la terrible plaga amb què assolem el planeta. Els temporals de vent i de neu són peccata minuta, un entreteniment malgrat els desastres. Qui pensa en el bon temps? Seria incoherent.