Sense les veles

El dia 11 d'abril del 1980, Narcís Jordi Aragó ens signava una dedicatòria personal en un exemplar del seu llibre La devesa, paradís perdut, que s'acabava d'editar. Postil·lava: “Aquesta petita crònica en què tots hi tenim un paper...” Era veritat: una tallada subreptícia d'arbres a la Devesa i la negativa del censor eclesiàstic Dr. Calzada a deixar-ne publicar un reportatge va ser el detonant perquè el 1964 l'equip de redacció de Vida Catòlica –un mensual religiós i ciutadà– dimitíssim en bloc. Per atzar del destí, el mateix equip agafà al cap de poc temps el relleu en l'edició del setmanari Presència i el va convertir en una referència de l'anhel de democràcia i en un precursor en la defensa de Catalunya, en plena dictadura franquista.

L'autor repassava la història del parc urbà, assenyalava les seves mancances i posava en qüestió el paper que havien jugat fins llavors les autoritats per defensar-lo. A la contraportada podem llegir: “Quan Eugeni d'Ors va definir Girona com una ciutat ordenada per la febre de Dant, va situar l'infern a les muralles, el purgatori a les esglésies i el cel a la Devesa.” I hi afegia: “La Devesa ferida i abandonada és la víctima d'un gran pecat col·lectiu que, com el dels vells catecismes, és d'obra i omissió, perquè tan greu és allò que en el transcurs dels anys s'ha fet a la Devesa com allò que s'hi ha deixat fer.” També citava Jane Jacobs: “La gent es pot posar d'acord per donar utilitat a un parc, i aleshores el farà prosperar, o bé es pot confabular per negar-li tota utilitat, i aleshores el parc caigut en desgràcia serà un lloc d'abominació i de fracàs.”

Han passat més de trenta anys i els diferents consistoris mai han trobat la fórmula per fer-lo assequible. Però tots han dit: “Ara sí! Ara sabem el que hem de fer, i ho farem!” L'anterior Ajuntament socialista va organitzar un gran desplegament de participació ciutadana, que ha quedat en res.

Els actuals estadants de la plaça del Vi també diuen que “ara sí!” Però el més difícil era el que deia Jacobs: donar-li utilitat. És el dilema de preservar el parc i al mateix temps que jugui un paper en la vida ciutadana. Avui, l'anunci que el proper estiu no hi haurà les veles nocturnes, ha agafat a tothom sense fred ni calor. No hi seran? Bé, doncs no hi seran i prou. En això es reflecteix un caràcter gironí actual, que passa de tot allò que no l'afecta de forma personal. És possible que dintre de trenta anys més, els ciutadans encara el considerin un paradís perdut.