Setanta anys
Diumenge va morir el filòsof barceloní Eugenio Trías a l'edat de setanta anys. Algú que arriba (i que s'atura) a la setantena, ¿es pot considerar ben pagat per la vida? Tot depèn, esclar, d'allò que ha omplert la vida en qüestió. De l'experiència i dels guanys, de l'aprofitament de les pèrdues, de l'obra que es llega. I del record que es deixa en els que et sobreviuen (tot i que el record, com és natural, s'acaba morint. Com les persones). Al meu entendre, la majoria de vides humanes no tenen gaire gruix, ni gaire relleu. S'acontenten a anar fent: llevar-se, després d'haver dormit prou hores, de vegades massa hores (per a molts ciutadans, el cap de setmana és, sobretot, el paradís del son), menjar calent, satisfer les necessitats del cos, poder disposar d'un temps de lleure... Anar fent sense gaire consciència, en definitiva. Allò tan català del qui dia passa, any empeny. En ocasions, aprofundint una cultura tecnològica i ignorant orgullosament i nècia una saviesa filosòfica.
Ahir l'escriptor Joan Rendé va fer setanta anys, i la seva, de moment, és una existència plena i venturosa (o, almenys, m'ho sembla a mi, que sóc amic seu, i que m'ho miro des d'aquesta mitja distància afectuosa que és l'amistat); una existència que ja ens ha donat, entre altres coses de valor, uns quants llibres que quedaran. Quan Rendé tenia deu anys, un setantí era, ras i curt, un vell. Fins i tot, un home molt vell. Ara et mires homes de setanta primaveres, com ell mateix, o de setanta-tres, com el poeta Margarit, i no penses pas en jais, sinó en homes que viuen instal·lats en la maduresa de la vida. Com que, a més, tant l'un com l'altre viuen etapes de febril creativitat, llavors et preguntes si atènyer aquesta edat avançada en el magnífic estat de forma (mental i física) en què ells dos l'han atès no hauria de ser sempre un feliç objectiu de la persona.
De jove, Rendé va estudiar Medicina, i d'aquells anys universitaris li n'ha quedat una concepció no únicament humanística de la naturalesa humana, sinó també una altra de més aferrada als teixits i als òrgans corporals. Jo celebro la murrieria del personatge, el seu particular sentit de l'humor. ¿Es pot parlar, encara, d'un sentit de l'humor específicament català? Francesc Pujols, Sagarra, Pla... Sens dubte, si en queda res, d'aquest sentit de l'humor estranyament intel·ligent, específicament català, es troba, entre altres tarannàs, en el de l'escriptor Rendé. La seva novel·la El barber violador feia un ús dramàtic (i esplèndid) de la ironia, i els contes d'Una pedra a la sabata, posem per cas, en feien un de més esportiu, però no pas menys incisiu. D'altra banda, l'escriptor espluguí no ha deixat mai de conrear la novel·la estrictament moral, dramàtica. La breu Un dimarts, en aquest sentit, excel·leix en allò que podríem anomenar la seva escriptura més fonda, que l'emparenta amb els grans autors literaris del segle (tant del que es va cloure amb el pontificat de Joan Pau II com el que ha començat amb el de Benet XVI, que ara expira -el pontificat, vull dir, no pas aquest papa).
L'escriptor Rendé ahir va fer setanta anys, i suposo que, des d'aquesta talaia de l'edat, les coses es deuen veure amb un escepticisme d'allò més saludable. O potser és que m'imagino el meu amic ataüllant-ho tot, des del mirador dels seus setanta anys, amb un escepticisme que no sé si deu ser congènit, però que jo, en els més de vint anys que fa que el tracto, sempre he admirat com un dels trets vigorosos de la seva personalitat. Ha deixat la feina al camp i, pel que sé, cada cop li fa més mandra domar les seves eugues. Com a amants de la literatura, però, aviat en sortirem beneficiats, d'aquestes renúncies: està immergit en un projecte novel·lístic important. No en tinc cap mena de dubte. En Rendé té moltes coses a dir, encara, i és dels que les sap dir millor en una pàgina i en aquesta llengua.
