'Habemus Papam'

L'any 2011, el cineasta Nanni Moretti va estrenar Habemus Papam. La pel·lícula explicava què passava després que el conclave de cardenals decidís escollir com a papa un home al qual el càrrec li queia gros. El papa Melville –interpretat per Michel Piccoli– té un atac de pànic abans de sortir al balcó de la plaça Sant Pere. Moretti ens descriu com una comunitat de poderosos –l'Església–, formada per diversos equips, elegeix el seu cabdill i aquest és incapaç d'assumir-ho perquè té por de prendre decisions. Moretti va construir la pel·lícula com una metàfora sobre la crisi de responsabilitat que es troba al cor d'una societat que assumeix el seu present sense líders i sense opcions que siguin integradores. Observava el Vaticà com un lloc des d'on es volen resoldre els problemes del món sense arribar a conèixer com és realment aquest món. El Vaticà és vist com una institució anacrònica on tot es regeix mitjançant un seguit d'accions rituals que converteixen qualsevol acte de poder en un cerimonial que perpetua una tradició tancada. Al final de la pel·lícula, el papa Melville surt al balcó, però enlloc d'assumir el càrrec fa pública la seva renúncia dient: “En aquests moments, l'Església té necessitat de trobar una força que porti cap a grans canvis i que forci la trobada amb tots. Demano perdó a Déu per allò que vull fer, però us haig de parlar amb sinceritat: no puc assumir el càrrec que m'ha estat encomanat.”

Resulta esfereïdor veure com aquesta faula de ficció, que a partir del Vaticà acabava parlant de la pèrdua d'idea de compromís en el món contemporani, s'ha transformat en una realitat. Les paraules del papa Melville són molt semblants a les del papa Ratzinger i el problema que exposen és el mateix. Ratzinger ha abdicat perquè no pot assumir el present des d'una institució anacrònica dins de la qual han sorgit escàndols. La seva renúncia és un gest de dignitat que expressa la impotència d'una figura que es troba incapaç d'exercir el seu poder davant un món que el sobrepassa. Davant un horitzó sense referents, ni compromisos, alguna cosa s'esquerda. Ratzinger, figura aixecada des de l'anacronisme institucional, es converteix en la víctima crepuscular d'un món que canvia. Nanni Moretti deixa de ser un lúcid analista del seu present per convertir-se en algú que anticipa la realitat. Habemus Papam ho va anunciar tot dos anys abans, però ningú li va fer cas perquè era una ficció.