Tot de totes

El pitjor de certes realitats no és com en són d'intrínsecament perverses o aberrants. No. El pitjor és com en són d'enquistades i recurrents. Fins a la nàusea. Cosa que ara i adés obliga també a l'avorrida tasca de rebatre-les, amb l'únic consol del sarcasme dosificat com a antídot contra tanta bestiesa.

En fóra un exemple d'aquests dies la polèmica sobre els toros (per cert, per què s'escandalitzen els catalanets que els espanyols considerin les corridas un bé d'interès cultural? Que no contribueix això a tipificar encara més els valors de la raza llur?).

Però no va d'això avui aquí. Sinó d'un cartell penjat en una Facultat de Filologia (no en una, de no menys respectable, on s'estudiï posem per cas entomologia tropical, no, sinó en una on saben de llengües, lingüística, etc.). En el cartell es llegia, tot convocant una vaga per al 28 de febrer, que “l'ensenyament és de totes” (?!).

En nom d'allò tingut per “políticament correcte” (és a dir, en nom tot sovint d'un igualitarisme cretinoide) es procedeix així a minar el llenguatge en un dels seus trets constitutius, el de les convencions, ni falses ni certes, sinó simplement el que se'ls demana que siguin: operatives. I és una convenció operativa (com ho és conduir aquí per la dreta i a la Gran Bretanya per l'esquerra), agradi o no, el fet que les formes masculines tenen valor d'hiperònim. I que no s'hi val a feminitzar segons què, sots risc de crear ambigüitats que bloquegin tota capacitat de comprensió.

En el cas al·ludit, a més, l'error està, per ignorància de la llengua del país, a no servir-se, en un tal context, de la forma tothom. Ara: cal tenir per segur que, si mai l'analfabet redactor de l'eslògan fos coneixedor d'aquesta última, sens dubte s'empescaria un totdon, o totadon, o qualsevol altra atrocitat per l'estil.

I és que hi ha surrealisme al servei no de la revolució, sinó de l'estupidització...