Retrat: Alexis Tsipras

En el moment actual de desconcert ideològic, per no indagar gaire en l'angoixa econòmica i individual, sobta l'aparició política de la figura d'Alexis Tsipras. Sorprèn encara més perquè es tracta d'un líder de l'esquerra clàssica, en el moment europeu més àlgid de la decadència de les esquerres. És de tots coneguda la catàstrofe electoral del PSOE a Espanya i a Catalunya, l'esquerda ideològica amb el patriotisme il·lustrat de les classes mitjanes del PSC, qui ha deixat caure la C, a la manera olímpica a què ens tenen acostumats.

A GrÈcia, tots els darrers esdeveniments han estat més aguts, i tant ben perfilats com per fer-hi una desapassionada mirada enrere. Alexis Tsipras és grec, i malgrat que gaudeix de recent fama, la seva trajectòria és força llarga i més interessant que la recent i fulgurant carrera. Va néixer a Atenes, tres dies després de la caiguda de l'infame Règim del Coronels”, ara fa 38 anys. En una família de classe mitjana i en una planta baixa, molt a prop de l'estadi de futbol del Panathinaikòs. La seva passió pel futbol va ser total en la seva infantesa, fins que encetà els estudi secundaris. Quan tenia disset anys els partits en el poder van endegar una reforma educativa tan allunyada de les necessitats escolars, que foren els mateixos alumnes els qui van protagonitzar la presa dels edificis lectius. Alexis va ser el líder en la captura de la seva escola, que va mantenir en poder dels alumnes durant mesos contra l'assetjament de la policia, que volia evitar una confrontació amb alumnes i pares, tots de classe mitjana i que difícilment es podien titllar de “radicals contra l'odre establert”.

Matheo Semitakis, un líder escolar d'un altre barri d'Atenes, recorda com era el jove Tsipras, líder de l'assemblea d'estudiants. Li va semblar “un noi molt intel·ligent, calmat i, al mateix temps, apassionat”. “Se li notava l'educació política que havia rebut del partit comunista per dirigir una majoria d'adolescents que no distingien amb precisió les pròpies demandes. En canvi, a Tsipras se'l veia informat i prou constructiu per ser escollit portaveu i negociar amb el mateix ministre d'Educació.” Van aconseguir la majoria de les seves demanades i esdevingué un temps força afortunat per al jove Tsipras, el qual va conèixer una companya activista: Peristera Batziana, amb qui té dos fills. Començà estudis superiors d'enginyeria civil, però, ben aviat, es dedicà a la creació d'un agrupament de forces radicals i ecològiques.

Emmanuel Melisares, advocat que el tractà, comenta: “En aquells moments, dins de la universitat, miraven d'organitzar un grup que esdevingués un exponent d'una nova esquerra, i el líder sense discussió era Alexis Tsipras.” El qualifica així: “Tenia una visió estratègica, era molt educat, vestia sempre net i es feia molt atractiu a la gent jove, perquè parlava de manera directa i responia amb franquesa a totes les preguntes.”

Ha estat un portaveu de l'esquerra radical i contrària a les mesures econòmiques imposades per la troika: Fons Monetari, Banc Europeu i el binomi França-Alemanya. Ha dit que les polítiques d'austeritat són contràries a la forma i al fons dels drets dels ciutadans europeus. Defensa que Grècia segueixi a Europa i que la moneda sigui l'euro. Malgrat que tot plegat sembli i sigui una contradicció.

En les darreres eleccions Syriza, el seu partit, va ser la segona força política. L'èxit rau, principalment, en la figura d'aquest polític, que recorda físicament un jove Elvis Presley, però que el seu missatge del qual enlluerna i convenç els mes joves i els més grans amb igualtat de força; si bé el missatge està trufat de promeses que objectivament no pot complir. El 2013 hi torna a haver eleccions i es molt probable que Syriza lideri la coalició que governi. Aleshores vindrà el moment de veure si la seva estratègia política abandona els plans quinquennals i instal·la, definitivament i per primera vegada a Europa, l'únic camí per sortir de l'atzucac: la imaginació al poder.