Una renúncia revolucionària, al Vaticà
La renúncia de Benet XVI al pontificat és un fet excepcional que revoluciona la història de l'Església, quan es pot considerar únic en els llargs vint segles de cristianisme. És veritat que hi ha les biografies d'alguns papa, pocs, que admeten la lectura d'un final de pontificat dimissionari, i així s'han invocat els noms de Poncià, Marcel·lí, Benet XI, Celestí V i Gregori XII, però la presumpta realitat és ben lluny de poder-se equiparar amb l'actual renúncia, feta amb plena llibertat i aplicació de la normativa canònica. N'hauríem de parlar amb un mínim de coneixement, sobretot per entendre la valentia del papa Benet i valorar la significació de la renúncia en el procés de govern de l'Església.
Durant els tres primers segles de l'era, la història de l'Església ha estat la crònica del papat, més entès com episcopat romà que no pas en la dimensió monàrquica posterior. Són Hegesip, Ireneu de Lió i Eusebi de Cesarea els primers historiadors del cristianisme i els que elaboren les llistes biogràfiques dels bisbes de Roma, unes hagiografies sense gaires garanties de realitat, ja que eren més fetes per explicar la successió directa de l'apòstol Pere que no pas per ser fidels a la veritat històrica. La categoria de secta dels primers cristians i el secretisme en èpoques de persecució introduïren confusions i duplicitats en molts dels apunts del Liber Pontificalis (354), dels quals fins al 235 es poden considerar apunts inventats i/o poc sustentats en la realitat. I és precisament la renúncia del papa Poncià, el 28 de setembre del 235, la primera notícia de la historiografia papal que es pot considerar certa amb tota garantia. A cavall entre els segles III i IV es registra com a bisbe de Roma un tal Marcel·lí, tot i que alguns historiadors dubten de la seva existència i altres el confonen amb Marcel I, un papa que també es suposa que fou dimissionari a causa d'un suposat cas d'apostasia. És a partir de Damas I (366-384), quan el cristianisme ja havia passat pel sedàs constantinià, que el bisbe de Roma és considerat primat de l'Església d'Occident.
És a finals del segle V que s'inicia la seqüència gràfica dels medallons dels papes, a la basílica de Sant Pau Extramurs, una llista que es considera l'oficial, tot i que fins hi figuren dos papes cismàtics d'obediència pisana. Els medallons paulins serveixen de guia per a l'Anuari Pontifici fins al 1947, quan s'aprova la llista papal que avui es considera oficial.
És Benet IX qui, el 1045, renuncia al pontificat, amb el dubte de l'existència d'un acord econòmic amb qui seria el seu successor, Gregori VI, tot i que un parell d'anys després intenta recuperar el títol, sense aconseguir-ho, i morí com a penitent al monestir de Grottaferrata. La dimissió de Celestí V, el 1294, és la més coneguda, per l'especial figura del papa eremita i el caràcter de dimissió que tingué, d'un papa que es sentia incapaç d'exercir com a tal. El 1415, Gregori XII tanca la llista de papes dimissionaris, si bé la seva renúncia fou promoguda pel desig, fet realitat, de posar fi al Cisma d'Occident.
Ara, Benet XVI estableix un precedent que modifica els esquemes del papat, quan la renúncia pot marcar una forma de govern de l'Església més d'acord amb els temps actuals. Talment, un pas de grans dimensions, quan el funcionament de l'estructura eclesial és tan inamovible. Assegurada la forma protocol·lària del nou papa dimissionari –una novetat de forta controvèrsia–, segur que el trasbals curial haurà d'avançar cap a formes imparables de modernització.
