Canviar no sempre vol dir millorar

Ho mirem per on ho mirem, arri­bem sem­pre a la trista con­clusió que hem entrat en un pen­dent fata­lista de degra­dació social, degra­dació política i degra­dació econòmica, que avui per avui sem­bla impa­ra­ble, i els països tenen molt de recor­re­gut cap al des­as­tre total. Així doncs, és d'espe­rar, i de témer, que atu­rar aquesta infer­nal dinàmica no és ni fàcil ni pre­vi­si­ble­ment a curt ter­mini. I no perquè no sigui urgent inver­tir la situ­ació des­truc­tiva ja que cada esglaó que bai­xem l'hau­rem de tor­nar a pujar en un futur amb molt d'esforç i molt de sacri­fici, sinó perquè només hi ha dues mane­res d'atu­rar-ho: la manera més ràpida seria fer una mena de rup­tura amb el pas­sat, i l'altra, que em temo que és la que s'imposa, s'anirà dei­xant caure fins que la des­feta sigui total. Pot­ser per defor­mació pro­fes­si­o­nal les meves anàlisis sovint s'ins­pi­ren en el món empre­sa­rial, que és on podem tro­bar més models de gestió, i ima­gino quina seria l'acti­tud d'una gran empresa en una situ­ació com és ara la nos­tra soci­e­tat avui: de declivi total.

Ima­gino que per sal­var l'empresa, el cop de timó seria extre­ma­da­ment dràstic i no ima­gino que s'intentés gua­nyar temps amb peti­tes refor­mes, quan s'ha vist que no tenien cap efecte. I quan ja per tot­hom la situ­ació del país és la que és i afecta tant l'eco­no­mia, que s'ha con­ver­tit en el prin­ci­pal pro­blema (amb tants d'altres que tenim i tan greus), el temps, més que mai, és or.

Les 51 pro­pos­tes del pre­si­dent Artur Mas que va pre­sen­tar diven­dres per la rege­ne­ració política tenen un grau d'obvi­e­tat que sem­bla men­tida que ja no fos­sin implan­ta­des, però és bo començar encara que sigui tard. Segu­ra­ment millo­ra­ria molt si entre les pro­po­sa­des també hi hagués que els par­tits polítics fos­sin res­pon­sa­bles sub­si­di­a­ris de les pos­si­bles cor­rup­ci­ons que fes­sin els seus en l'exer­cici de la política perquè això pro­vo­ca­ria automàtica­ment dues coses: més con­trol de selecció dels can­di­dats i més segui­ment.

Estic segur que tots els que tenim una mínima vida social conei­xem molta gent que tre­ba­llen hones­ta­ment i des­in­te­res­sa­da­ment per la soci­e­tat, amb una escru­po­losa ètica i gran hono­ra­bi­li­tat.

I també estic segur que tots con­vindríem que aquest és el gran gruix social i sense cap mena de dubte la nos­tra espe­rança, i que els tram­po­sos i els apro­fi­tats són una gran mino­ria i és per això que ens sorprèn des­a­gra­da­ble­ment i no ente­nem per què en la política el per­cen­tatge de polítics amb poder poc hones­tos es dis­para i esdevé molt per sobre del nor­mal. I una altra estra­nyesa: que costi tant apar­tar-los. Un fet així només es pot expli­car si els con­trols d'entrada i els de segui­ment són ine­xis­tent i ine­fi­ci­ents.

També seria bo que en aques­tes pro­pos­tes s'establís que per fer una acu­sació o posar una demanda s'exi­geixi més res­pon­sa­bi­li­tat als deman­dants i no con­ver­tir, com ho estem fent ara, tota la política amb un trist pro­grama de tele­por­que­ria en què no paren de posar-se plets.

Hem de ser res­pon­sa­bles de les nos­tres acti­tuds i de les con­seqüències que tenen, i avui per avui acu­dir al jut­jat només amb retalls de titu­lars de dia­ris per anar en con­tra d'una per­sona o una ins­ti­tució, em sem­bla massa poc argu­ment com­pa­rat amb el mal que poden fer.

Si recla­mem més res­pon­sa­bi­li­tat i més ètica, l'hem de dema­nar a tot­hom, fins i tot a la premsa, ja que sovint, amb con­di­ci­o­nals, amb els pre­sump­tes i amb les cadències pre­ci­ses de les infor­ma­ci­ons, se'ls veu que tenen més una clara inten­ci­o­na­li­tat política que no pas infor­ma­tiva.

Avui, a Itàlia es torna a votar, i com que can­viar no sem­pre vol dir necessària­ment millo­rar, el país es pot con­ver­tir en un olla de grills, o pit­jor, de Gri­llo.