Atrapats en el laberint

És una crisi de sistema, ens repeteixen de totes bandes. I si és veritat que, en política, el que passa a Itàlia acaba passant a tot Europa, vénen temps en què l'electorat reaccionarà amb un dubtós sentit de l'humor davant la manifesta degeneració dels afers públics. Incapaços d'albirar una alternativa de govern, un nombre decisiu de votants comencen a decantar-se per candidats que garanteixin el desgovern. Almenys ens divertirem, semblen pensar. En altres temps, quan el sistema feia aigües, de dins o dels marges sorgien iniciatives de gent decidida a canviar-lo. Els qui les encapçalaven, se'ls veia dotats d'una visió del món més completa i d'una virtut més alta que les que posseïen els cruels dirigents del sistema caduc. Es pot dir, a risc d'una tremenda simplificació, que els protestants representaven el retorn a un cristianisme més autèntic enfront de l'Església catòlica; que els capitostos de la Revolució Francesa apareixien aureolats de les noves idees de la filosofia il·lustrada, o que les diverses sectes del socialisme plantejaven una societat en què l'home deixés de ser un engranatge de la màquina capitalista. És clar que no n'hi havia prou; per triomfar, tenir més bons canons i una estratègia clara sempre ha estat indispensable. Però l'important és que s'alçava una virtut nova contra una manera viciada de fer les coses, i era així com l'alternativa al sistema es materialitzava. Ara, en canvi, no es veu enlloc ningú amb l'ascendent moral necessari per orientar una reforma de les lleis o per escarmentar els culpables de tanta ruïna. Si n'hi hagués algun, ja se sabria. La democràcia actual no deixa ningú al marge, i tots ens coneixem; qualsevol extravagància ideològica té el seu espai de debat i no hi ha predicador il·luminat sense trona.

Llavors, es comprèn que s'hagi perdut tota esperança, i molts van a votar el qui destaca pels seus dots histriònics en el guirigall global. Acusar un polític (o tots) de lladre és fàcil; el que és difícil és redactar un codi clar i precís, canviar els procediments de la justícia i fer tancar algú a la presó sense contemplacions. Però això vol molta feina, una mica d'intel·ligència i la capacitat de pensar més enllà dels pròxims quatre anys. Ningú sembla tenir ganes de posar-s'hi. Mancats de categoria moral i amb cua de palla, la gran majoria dels nostres polítics es decantaran per l'opció fàcil i continuarem perdent el temps mentre el sistema declina i cau.