Una nació nova

Seria, potser, un xic decebedor que, els esforços per fer un nou país, quedessin reduïts a construir només un nou estat. Al marge de la dimensió més estrictament política, institucional, jurídica, d'articulació de tota una arquitectura administrativa estatal (diplomàcia, defensa, seguretat, etc.) hi ha també la possibilitat de construir una societat nova, pels valors compartits, el codi ètic col·lectiu i la nova cultura democràtica a bastir conjuntament. Però n'hi ha encara un altre, de repte pendent, com és vertebrar una nació nova, en un país i en un estat també nous. Una nova nació, catalana, lògicament, però també nova.

Més d'un cop he dit que tenim la sort de no ser una raça, sinó una cultura. I això ens facilita enormement les coses, a l'hora de teixir els fonaments comuns sobre els quals construir-nos com a poble, com a nació diferenciada. Si fóssim tots negres, o grocs, només podrien ser catalans els negres o els grocs i ningú més. Però no som una raça, feliçment. La cultura que som, com la resta de nacions europees, té un instrument essencial que la fa possible i li dóna cohesió, com és la llengua. I una llengua, totes les llengües, es pot aprendre i la pot aprendre tothom. La nostra, també. Qui traspassa la porta de la llengua té molt més fàcil l'accés a la nació, perquè els altres, els que ja hi eren, el veuen no pas com algú de fora, sinó com algú que ha volgut entrar més enllà del llindar, conscientment, i ja és de dintre i a dintre. És clar que també se'n pot ser sense un ús actiu de l'idioma, però, en aquest cas, tot ja és un xic més complicat.

Fa molts segles que existeix la nació catalana, però no sempre ha existit la mateixa nació catalana. Jaume I va néixer a Montpeller i no va veure en sa vida una llesca de pa amb tomàquet: i era català. Abans, els catalans érem gent d'esperit bel·licós i qualque record en tenen a Grècia, però, fins ahir al vespre, érem tinguts per la quinta essència del pactisme, la negociació i la concertació. I en cap moment no hem deixat de ser catalans. Hi ha hagut diverses nacions catalanes al llarg de la història, però no hi ha hagut sempre la mateixa. Un país permanentment igual, immòbil i estàtic no té futur, perquè imposa als vius la nació dels morts i no els deixa cap espai democràtic per a fer la seva pròpia contribució a la construcció permanent de la nació amb què s'identifiquen

Plantejar a la gent vinguda de fora –fa un mes, un any o vint-i-set– que se sumi a la idea de sobirania, amb l'únic argument que viurà millor, potser és molt, però no és el tot. Més aviat sembla una operació de pur intercanvi mercantil. No només viuran segurament millor, sinó que han de ser convidats a la construcció permanent de la nova nació catalana, a fer-hi la seva aportació, a millorar-la i, el que és més important, a responsabilitzar-se també del seu futur, juntament amb els seus. Concebre la nació com un projecte inacabat li assegura llarga vida, perquè és quelcom incomplet, que necessita de tots els que s'hi identifiquen per donar-hi la màxima plenitud possible. Per això, conceptes com ara “nous catalans” o bé “immigrants” poden ser inadequats per a definir l'etapa que tenim al davant. Si una nació com la nostra és la suma de la cultura heretada de la història, més la vitalitat plural de la quotidianitat més diversa, en realitat això ja és una nova nació catalana i, doncs, tots hi serem nous catalans. Tant els de tota la vida, amb llinatges medievals nostrats, com aquells que acaben de començar tota la seva vida com a catalans. Tindrem en comú la responsabilitat d'autogovernar-nos, només nosaltres. Perquè, de fet, la independència no és més que l'expressió màxima de la responsabilitat d'un poble, exercida col·lectivament. És la maduresa civil i política. I una nació és això: un espai compartit d'interessos, emocions, complicitats i referents. I això no té color de pell, ni origen geogràfic. Només voluntat de ser-hi.