Opinió

Llibres petits, grans crítiques

Com més grans són i més danys i perjudicis cometen, més altes són encara les obscenes retribucions dels executius

La desaparició de Stéphane Hessel fa pensar en el seu llibre Indigneu-vos i en la transcendental importància que pot tenir un text relativament curt que sigui capaç d'influir en el comportament de les persones i les col·lectivitats. No m'estic referint a allò que poden representar la Bíblia per al cristianisme, l'Alcorà per a l'Islam o el Talmud com a base de la Torà o llei del món rabínic jueu. Estic pensant més aviat en missatges d'un abast més reduït que poden tenir, però, un impacte molt important en grans col·lectius de persones. Podria ser el cas del Kempis o el Camí. O més encara del Llibre Roig de cites del president Mao Zedong. Encara en conservo l'exemplar amb tapes plastificades per resistir la suor de les mans, amb una mida de livre de poche petit i fulls en blanc per a anotacions dels lectors, que em va regalar a la Fira de Kawangchow (Canton) el ministre de comerç de la Xina Popular. El viatge tenia un especial interès i personalment va representar una experiència extraordinària.

Vàrem ser, doncs, els primers ciutadans amb passaport espanyol invitats a entrar oficialment a la Xina comunista. El resultat va ser tan favorable que els xinesos van acceptar la nostra invitació per fer la seva primera presentació a Europa com a expositors del recinte firal de Montjuïc. En tornar a Barcelona, lleuger d'equipatge, portava una corbata de seda amb lluentons i el Llibre Roig que de tant en tant encara fullejo per repassar eslògans de revolució cultural i consignes doctrinals. Vegin un exemple del llenguatge elemental en què es formulen les orientacions. Diu el següent: “La Xina és un gran país, però és encara molt pobra i trigarem dècades a fer-la pròspera.” Francament, no sé si el mètode és infal·lible, però en el cas dels indignats vàrem assistir a l'ocupació de Wall Street i de la catedral de Sant Pau a Londres, cosa que va més enllà dels plantejaments del Maig del 68 de l'estil “siguem realistes, demanem l'impossible”. És per això que m'ha semblat molt interessant de trobar un llibret, també pocket book de la sèrie “prendre partit”, que publiquen els redactors de Le Monde Diplomatique, en aquest cas Halini, Lambert i Lordon, amb només 100 pàgines petites (com el Llibre Roig), de la col·lecció 3-L (Les liens qui libèrent, és a dir, els lligams que alliberen), amb el títol Economistes à gages, que es podria traduir com a economistes amb penyora de garantia.

De fet, els autors s'han marcat l'objectiu de demostrar a la pobra bona gent que, quan el president Hollande diu “el canvi és ara”, en realitat amaga que no hi ha alternativa per culpa de les liaisons dangereuses (lligams perillosos), la musiqueta de les cròniques econòmiques i els prodigis de l'amnèsia. Denunciem que els experts que comenten l'evolució de l'economia mantenen relacions malsanes amb les entitats financeres i produeixen un efecte Dràcula que oculta unes activitats il·legítimes que no podrien continuar si fossin del domini públic. Hi ha, per tant, una col·lusió entre economistes i banquers o grans empresaris. Però en aquests últims anys, la pregunta és si aquesta forma de prevaricació intel·lectual es podrà seguir aguantant si es fa pública la seva existència. Des de primers del 2012 s'han començat a descobrir els conflictes d'interessos que afecten els redactors econòmics. El documental Inside Job de Charles Ferguson hi ha contribuït molt. Ara l'opinió pública ja pensa que quan llegeix un comentari o el sent a la ràdio i televisió té dret a saber si es tracta d'una anàlisi d'expert o d'una pura defensa dels interessos del grup financer per al qual treballa el suposat observador independent i pretesament neutral. Curiosament, els economistes gaudeixen d'un estatus especial que els permet el privilegi que ningú no els demani mai de retre comptes de les seves monumentals equivocacions. En tot cas sembla que funciona una correlació perversa en virtut de la qual com més grans són i més danys i perjudicis cometen, més altes són encara les obscenes retribucions dels executius. Algun dia, però, assistirem a la revolta dels ciutadans contra la dictadura dels mercats. Ara mateix, es pot imaginar un economista de Goldman Sachs que sostingui que la crisi grega es deriva, abans que de qualsevol altra causa, d'un deute il·legítim que no s'hauria de pagar? Oi que sona a inversemblant?

De com supura la petita música de les cròniques econòmiques ja en va fer una denúncia Serge Halini (Le Monde Diplomatique) ara fa 14 anys, però una societat desassenyada encara no és plenament conscient del gran muntatge del qual és víctima. Fins al punt que el mateix president de la República (de dretes!) va haver de reconèixer que estem assistint a la presa de consciència d'una autèntica fractura social. El debat, però, sobre les dues Frances (la dels assalariats i consumidors per una banda i la dels grans empresaris abusananos, de l'altra) amb personatges com François Pinault que parlaven de risc i de problemes mentre asseguraven que les classes modestes i, amb sort de tenir feina, també treballadores, respiraven en un sentit de confiança.

La ràdio on es parlava d'aquestes qüestions era propietat de la Rothschild, la Dassault i el grup Bloomberg, que òbviament apunten tots tres a la diana dels sectors publicitàriament lucratius. No s'entén, però, que la denúncia sortís d'una correlació entre mitjans (públics i privats), una audiència (popular o privilegiada) i uns continguts que apareixen en el terreny privat. I és que el fanatisme neoliberal ja no calava bé amb l'audiència perquè les explicacions s'han de basar en un mercat mundialitzat i uns capitals que circulen lliurement. En una frase afortunada, els autors diuen que la globalització és per a l'economia com l'aire que respiren els individus o com la poma a la gravitació universal. Al capdavall, allò que compta no és la realitat econòmica, sinó la manera d'imaginar la realitat. Per tant, en definitiva, els autors s'apunten a la teoria d'Albert Hischman de les tres figures de la retòrica. La primera, que qualsevol intent de reforma o millora, en realitat, acaba agreujant el problema que es volia resoldre. La segona, que qualsevol temptativa de transformar l'ordre social és en debades. I la tercera, que el cost de les reformes és massa elevat. En resum, no hi ha solució per desmuntar la mitificació dels gestors del capitalisme presentats com a herois i que en el món a part de l'economia hi ha uns caps d'estat privats que l'Estat de veritat no pot controlar i que la lluita contra la desigualtat i la injustícia es presenta com un perill per al creixement, els beneficis i la moneda i, en conseqüència, és intocable via expropiacions, fiscalitat o estat del benestar. En fi, perdonin que hagi triat d'afusellar un llibre d'altri, però avui tocava homenatjar la figura de Hessel atès que els articles del diumenge s'han de lliurar el dijous, encara que siguin de condol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.